Com parlar de qui sempre va vestit de lletra i guarnit amb les randes més fines del llenguatge? Com parlar de qui no es despulla mai davant la mirada inquisidora del lector ni del crític? Parlar és utilitzar un codi, el mateix que utilitza el qui no comunica, però expressa. Davant d'aquesta dicotomia, ens cal fer una pregunta: En què es converteix el llenguatge poètic quan no descansa en una intenció clara? Doncs en això rau el misteri de la literatura. La no intenció pot ser a vegades més poderosa que la voluntat i esculpir l'estil de l'autor amb una geometria densa i tan aromàtica com subtil. Aquest és el poder d'Encarnacions, la darrera obra d'un Biel Mesquida en plena maduresa, que neda com un delfí entotsolat en l'oceà irreductible de la paraula. És dels pocs autors que conec que, amb una sola paraula, pot construir un univers, un esqueix de creació al qual té accés perquè li vessa la capacitat per a arribar-hi. No coneix les estacions, que humilien els límits del poetes, perquè s'està en el voraviu del temps i del clima. Això és Encarnacions, potser descarnades (permeteu-me la paradoxa): Una successió d'estats psíquics amarats de memòria, cultura, coneixement i amor. Els protagonistes són intèrprets d'una realitat construïda amb maons de somni i amb ciments de quotidianitat. Es barregen, es confonen, se succeeixen en una cadena d'esdeveniments no sempre previsibles: «L'agulla de la brúixola es mou en totes direccions».
L'omnipresent Dàior, guia dels relats i del relat, personifica la filosofia escèptica de l'autor, que va fitant els arguments, les proeses ínfimes dels protagonistes. La veu d'una consciència supranatural teixeix els fils de totes les vides. I sense saber massa bé el perquè aquesta intervenció continuada em condueix a Octavio Paz i els seus Signos en rotación. M'hi atansa la prosa fluida de Mesquida fins que arribo a La palabra edificante, on el poeta mexicà traça el progrés de la poesia, la que esdevé en el futur de la seva. I el poeta mallorquí segueix la línia d'arena, el pas marcat per la regularitat d'un sentit fràgil, incert: «L'atzar és una de les forces que més has de treballar», ordena Dàior a l'aprenent etern, a l'indecís, al narrador. La lògica ‘interior' existeix però és inassolible en el món poètic. No hi ha dreceres, cal seguir les tres vies purgatives d'accés al temps i que Paz distingí: la primera, el descobriment sobtat (un paisatge, un cos, una música). Però l'obsessió és en el llenguatge i això és profundament simptomàtic. Qui vol escriure i ser escrit necessita entomar l'enigma dels signes, els impermeables significats que romanen rere l'escriptura. Així assolirà allò que només està permès a molts pocs: una poètica pròpia, que no està sotmesa als moviments temporals, a les efervescències efusives d'una dimensió única. Allò que amb melangia recorda un dels protagonistes (o tots alhora): «Les roses de Rilke són tan fresques com el primer dia».