Fa temps que me passeig per les xarxes. Fa trenta anys que tenc e-mail. El meu primer va ser vrpic@uib.es (vicerector Picornell) a la Universitat de les Illes Balears, a la qual el rector Nadal Batle volia situar com a capdavantera en les tecnologies de la informació. Fa prop de vint anys vaig obrir un blog a Balearweb, que encara és actiu i bé, som a Whatsapp, Twitter, Facebook i Instagram. Vull dir que estic avesat al que significa anar per mig en això de l'Internet. Al principi, aquesta cosa dels insults em feia efecte. Quan vaig fer el blog, a tot els apunts que hi pujava, puntual, un anònim m'escrivia: «Beneit!» Res pus. «Beneit»! I així un dia rere altre fins que es cansà. Era, ben segur, algú que em coneixia bé perquè sabia que servidor era un puta beneit i quedava ben a pler després de la seva defecació sense nom i llinatges. Els estalviï el meu historial d'insults internetians tant de persones anònimes com de trolls, com de gent que s'identificava, a la qual no he contestat mai de la vida.
No vull dir amb això que em consideri d'una altra generació, som de la que som, que s'ha hagut d'adaptar als canvis tecnològics per no quedar descavalcat de tot. Boomers, generació X i millennials s'han anat succeint. Els millennials, els nostres fills, es demostren molt més generosos. Vist com els hem deixat el planeta, no ens ho tiren a la cara, però són ja nadius digitals i això dels insults els llenega bastant.
Conta Manuel Rivas que les noves tecnologies no han modificat la tradició vexaminista, sinó que l'han reactivada de forma expansiva. Avui quasi tothom té accés o pot tenir-ho a un mitjà per donar la seva opinió, però també per ofendre, deshonorar o humiliar una persona i, a més, fer-ho de forma anònima. Sempre s'ha insultat. Hi ha hagut fins i tot una era daurada de la burla, coincidint amb la literària. Però era un poder molt elitista, imaginem a Góngora i a Quevedo fotent-se canya pel mòbil.
Davant l'enorme proliferació dels insults per Internet ja hi ha molts de mitjans que han tancat l'apartat dels comentaris de les seves edicions digitals. Un d'ells, The Philadelphia Inquirer, ho ha fet perquè els comentaris havien estat segrestats per un petit reducte d'insultadors molt actius que omplien la secció de racisme, misogínia i homofòbia. Passa això un poc per tot, basten uns pocs participants molt prolífics perquè qualsevol notícia s'ompli de comentaris agressius, injuriosos i de molt mal gust. Servidor hagués pogut tancar o moderar els comentaris al meu blog, no ho he fet, per allò de la llibertat d'expressió i altres milongues seixantavuitistes... Els diaris digitals provaren de moderar el foros, per les seves repercussions legals. El tancament ha indignat als haters, que van de lloc en lloc amollant les seves bufes dejunes, un d'ells, conta Miquel Echarri, va enviar la seva última ‘col·laboració' tot diguent: «La vertadera raó de que hagueu tancat és que sou uns covards i vos fa por que la gent no combregui amb la vostra religió». Molts de mitjans han externalitzat el seu diàleg imperfecte amb els lectors digitals cap a les xarxes socials i que siguin els seus vigilants qui imposin ordre.
Als foros d'Internet hi ha molta mala llet: si ha de conviure i aprendre'n o no ser-hi, és molt senzill. Un pot fer d'observador –mutilat, això sí– i s'estalvia les garrotades, com la que es pegaven en una discussió; deia, el que actuava amb el seu nom vertader: «Vull discrepar del que ha dit aquest senyor...» L'altre, amb nom fals, li contestava. «Senyor jo? Tu fill de puta!!» Idò. El que deia, coses de l'Internet. Eric Jarosinsky, que es presenta com un intel·lectual fallit, en el seu llibre Nein. Un manifest, diu: «Això de les xarxes socials... va ser quan els nostres amics i familiars sortiren de les nostres vides i s'aficaren dins els nostres telèfons». I des d'allà, tal vegada, ens insulten darrera la falsa identitat d'un nickname qualsevol.