Dues germanes de Banyoles han aconseguit allò que molts acadèmics no han pogut atènyer en molts anys: que el català parlat i escrit sigui divertit. Es diuen Valentina i Júlia Planas. Acaben de publicar Catalanament, un llibre on desperten l'amor i la simpatia per la llengua catalana. Abans ja ho havien fet amb un altre llibre provocatiu que ens feia sentir l'orgull de ser catalanoparlants. Les hem de felicitar pel seu encert.
El que han fet ha estat desdramatitzar el problema que suposa l'aprenentatge d'una llengua per un parlant d'una altra. Més que res han esporgat la vinya amb un estil perspicaç i festiu. Com si fos un joc i no una tasca. Com s'han de fer les coses en aquesta vida. Com s'ha de viure, en definitiva, la vida. Tenint en compte que la llengua és la part més essencial del nostre dia a dia. Per dir-ho prest i aviat: han fet ús de l'humor, aquesta eina que alegra i pacifica les nacions i les persones. També de la ironia.
Quan jo anava a escola primària, recordo que se'ns deia que «la letra con sangre entra». Encara que per sort jo no vaig veure mai sang. Però si l'amenaça constant de la seva presència. Na Valentina i na Júlia han parafrasejat aquella sentència franquista amb una de molt més efectiva i democràtica: «Amb humor, la llengua entra millor». I és així en tots els sentits. No vull frivolitzar amb la llengua i amb l'humor, però és ben cert que, en qualsevol confrontació dialèctica i educacional, l'humor és la vaselina més òptima.
Malgrat totes les travetes que l'Estat espanyol ens posa de manera permanent a l'hora de parlar la nostra llengua, si som catalanoparlants amb humor, com així som, ens consola de ser-ho. Amb humor parlem de manera superior. Dir-li al nostre interlocutor castellà que «em fan mal les sabates», tant en una llengua com en una altra, incrementa la nostra convivència i la nostra bona relació. Als castellanoparlants els «duelen los pies». Aquesta és la diferència. Ho entendran algun dia?