Quan vaig veure n'Antònia Vicens per primera vegada, em va semblar una d'aquelles tímides al·lotes mallorquines del postfranquisme. Per molt il·lusionades que semblessin, no deixaven de ser el que havien estat fins aleshores. Estava acompanyada d'en Guillem Frontera i firmaven llibres a la diada de Sant Jordi a El Corte Inglés de Jaume III, que aleshores encara es deia Galerías Preciados. M'hi vaig acostar perquè també jo, un al·lot tímid, feia anys que coneixia en Guillem de quan, a damunt la meva Vespa, volíem ser periodistes esportius. Suposo que aquell dia en Guillem em va dedicar Els carnissers, i n'Antònia, ho recordo bé, em va firmar La santa. Un dia per no oblidar. La generació erugada dels setanta començava a caminar de valent. Xerràrem una bona estona del nostres projectes literaris. Jo ja havia començat a escriure teatre de bon de veres. Ara m'emociono quan hi penso.
Més em vaig emocionar dilluns passat veient n'Antònia Vicens recollint el premi més important de les lletres catalanes.
El Premi d'Honor! Tan i tan merescut que si només hagués escrit aquella La santa dels seus anys joves ja se'l mereixia. Però ha rubricat moltíssimes paraules més des d'aquell dia enyorat. Prosa i poesia, periodisme cultural, conferències, presentacions de llibres, petons i abraçades. Aquest Premi d'Honor el vaig valorar com si es donés a aquesta brillant generació dels setanta, per erugada que fos en els seus començaments. Vull pensar i penso que no hi ha hagut a les nostres Illes cap moviment tan important com aquest, no només en el món lingüístic i cultural balear, sinó tampoc en el social ni el de la nostra identitat. Diria que tampoc en el polític! Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera son com son gràcies a aquesta generació erugada i, de manera especial i rellevant, a la nostra abanderada Antònia Vicens. D'una eruga a una lleona!
Una generació erugada que ha esdevingut intrèpida!