Si jo fos espanyol, no m'aturaria de plorar. Ara es torna a parlar de la policia patriòtica, que durant uns anys va actuar contra el procés d'independència de Catalunya. El comissari José Manuel Villarejo, amb les seves manifestacions públiques, ha tornat a posar de moda aquest mètode. Va dir que tot s'hi val per tal de mantenir la unitat d'Espanya com a aspiració suprema de tots els espanyols. Jo no crec que aquest personatge sàpiga què és Espanya ni què és un Estat ni un país ni una nació. I si ho sap, és com si no ho sabés. Si alguna cosa és una nació, és una cultura. Els espanyols –o els francesos, els alemanys i els catalans– no son, cap d'ells, una nació, ni un territori, ni uns rius, ni unes muntanyes, ni una pàtria. A la mar, mentre en ella no s'hi instal·li un grup humà i hi faci una funció social i política, no hi haurà mai una nació, ni un país, ni una pàtria, ni un Estat.
La cultura és l'element que forma les nacions. A la cultura hi pertany, en primer lloc, la paraula i, en segon i tercer i més, la creativitat, l'art, la pau, la religió, l'amor i, desgraciadament, la guerra. L'amor és cultura. L'amor genera nacions. L'amor no busca la unitat ni la pàtria, sinó la felicitat i les ganes de viure. La pàtria és bèl·lica, la cultura és pacífica. Malgrat tot, l'Estat espanyol, amb la seva vehemència demencial, sempre ha pretès que també la seva cultura sigui patriòtica. Un sol rei, un sol poder, una sola llengua, una sola pàtria i un sol pensament únic. Aquí es troba l'espifiada secular i el gran anacronisme espanyol. La cultura, per ser-ho, no pot ser en cap cas una cultura imposada i de domini. Deixaria de ser cultura.
La cultura és llibertat, és independència, és personal i és, gradualment, progressiva i progressista. Fins i tot, les definicions castellanes més antigues ho sabien: la cultura és el millorament de les relacions humanes, tant físiques, com morals, polítiques i intel·lectuals. Per què, idò, no s'aplica ara aquest criteri?