Fa unes setmanes vaig anar a Madrid i vaig aprofitar per fer una visita al Museu Reina Sofia. En comparació amb la col·lecció permanent del Pompidou, la del Reina Sofía em va semblar pobríssima –no la recordava tan pobra–, però almenys vaig poder tornar a contemplar el Gernika de Picasso: mai m'havia agradat tant. Sobretot tenia ganes de veure la nova interpretació que el museu ha fet de la convulsa història recent d'Espanya, i també de veure com explica el vincle amb Llatinoamèrica. Va ser tal com m'esperava. A grans trets, es pot dir que tota la nova part dedicada a Llatinoamèrica, que si mal no ho record ocupa gairebé tota una planta del museu, peca del doble pecat original del cinisme i de la covardia.
El Reina Sofía ha volgut donar protagonisme a l'art i la realitat llatinoamericanes en part per expiar les culpes colonials del passat de la metròpoli i en part perquè ara la cosa decolonial està de moda i fa progressista. El problema és que aquesta mirada que es pretén decolonial i crítica amb l'imperialisme espanyol és tot el contrari: és neocolonitzadora i legitimadora de l'imperi. Per què? Perquè només mostra la Llatinoamèrica hispana i fa com si no existís la immensa riquesa etnolingüística anorreada o minoritzada pels conquistadores i per les castes colonials que els vengueren darrera. El súmmum de la manipulació i el cinisme es pot trobar en una obra de Daniela Ortiz, una crítica de l'imperialisme on inclou el que ella denomina ‘independentistas blancos', en referència als Güell i altres famílies catalanes que al XIX feren negoci a les Amèriques i que eren espanyolíssimes.
Aquest intent d'Ortiz, una blanca pija que es fa passar per racialitzada, de criminalitzar l'independentisme català associant-lo falsament a l'imperialisme és d'un etnicisme castellanista que fa feredat: la catalanitat és culpable. En el fons, el Reina Sofía parla del colonialisme a la Llatinoamèrica del passat per no parlar dels conflictes colonials interiors que marquen l'Espanya del present: covardia i trampes. La confirmació d'això que dic, mescla de tabú i de trauma, és que en la part dedicada a l'Espanya actual es mostren nombroses imatges de violència policial, contra els protestants antidesnonaments, contra els indignats de l'11-M, però no es mostra res de la violència policial contra els votants de l'1-O.