Els gorrions teuladins comencen la simfonia, no per esperada menys esplendorosa. Una colla de tórtores turques fan el bordó baix, el contrapunt les gallines que escaïnen, el gall de llavor la trompeta i, per damunt de tot, un mel·lerot regna amb la seva melodia insuperable. Me top en Xesc de son Cloques i m'envesteix amb una història seva: «Tenia madò Francina Cleca un rar sentit de s'humor. Un dia vaig tocar a ca seva. Es seu homo, en Francesc de son Beixosta, me devia doblers i feia temps que no el veia per mig. M'obrí ella.»
«Què hi ha de nou?» «Que hi és en Xisco?», vaig demanar-li, «Sí, passa, és dins aquell quarto». «Me n'hi vaig i els de sa funerària l'arreglàvem, ja era dins es baül, tu!, quina mala hòstia la de madò Francina. No vaig cobrar es deute com te pots suposar. Endemés, era tan jugador que ja s'ho havia jugat tot i ho havia perdut tot. Quan se'n va recordar que encara li quedava sa tomba, la se va jugar. I perdre».
Pens que madò Francina Cleca era veïnada de sa tia Pepa. Sa tia, quan va sortir de capellà don Toni Parabin, li va pegar un no sé què, un... un... un... algo! Se'n va anar a consultar –ella s'hi havia confessat moltes vegades– si els pecats li havien estat perdonats o havia de tornar a recisar-los en confessió un altre pic per quedar en pau amb Déu-Nostre-Senyor. Li digueren que estàs tranquil·la, que era Déu qui perdonava i que els capellans només feien de viàtics dels sacs dels pecats.
Passa n'Andreu de Queralba, que va a arreglar la televisió a Can Pifaner. Quan dugueren la primera televisió a can Pifaner, ell la treia fins al batiport i els veïnats a la fresca la miraven fins a la mala hora. Menys l'amo en Pep Tastó, que s'havia d'aixecar prest i dormia amb la finestra cap al carrer. Emprenyat de la puta televisió, va agafar per costum els dematins mentre junyia la bístia arrossegar les cadenes dels esterrossadors, per amunt i per avall, i així un parell de dies, les cadenes per amunt i per avall. Fins que en Joan Pifaner obrí la finestra i li digué: «Pep, i que trobes que són hores d'arrossegar els ormejos?». I en Pep li digué: «Ses mateixes que per veure sa televisió». L'amo en Joan se donà per assabentat i a mitjanit entraven la televisió. «Tu, Climent, ja no te'n recordes d'ells». «Què vol dir? I tant! Jo també he manxat a l'orgue!».
A la rotlada del cassino es comenta que amb això de que aquests darrers anys les garroves van cares, ha pegat una frissor per sembrar garrovers i arrabassar els ametllers que tenen o tendran o han tengut Xilella. Els garrovers empeltats a cinquanta euros cada un i, sense empeltar, a quaranta. És n'Amador de Torralba que diu: «Val més comprar-los empeltats perquè si no, t'exposes a que quan els empeltis un o s'altre no te vagi i bé i hauràs tudat quaranta euros».
Tothom ho troba una reflexió amb molt de seny. I també comentaven això del balconing. Els estrangers que cauen o se tiren per un balcó de l'hotel. En Joan Pello se'n recorda que un vespre també en parlaven, a la fresca, i madò Rosa de Grauxa escoltava i feia capades, fins que a la fi digué: «Què voleu? Aquesta gent pensa amb estranger!». El fill de madò Rosa, en Joan de Grauxa, era un homo esburbat. Se'n solia anar de Can Bordós ben abeurat i com que havia d'agafar la bicicleta fins a prop de Petra, remava així com podia. Més de dues vegades el trobaren adormit que havia pegat per dins sa vorera, per allà, per Son Burgues.
Vaig fins a baix de la Vila a can Cinquanta-dos, un restaurant. Els dijous hi sol haver frit de freixura i els divendres, de matances. O a l'inrevés. Quan torn, amb les dues racions de frit, les dues moixes, sanades, enormes, lluentes, emprenyoses, se pensen que els duc cosa. Tanmateix avesades a menjar pinso, si els don una altra menjua tenen, llavors, com un còlic miserere. Sona, molt apropiadament, per la llista de l'Spotify Juliette Gréco y Boris Vian cantant Le Déserteur.