Des de petit, he tingut una especial simpatia per les coses petites i essencials. També per les breus, com els haikus i els aforismes, però encara més per les mínimes, reduïdes a la seva quinta essència. Per això sempre he sentit gran predilecció per l'arquitectura de Josep Maria Jujol, més que per la del seu mestre, Antoni Gaudí. Es veu que tenim una neurona que actua pel seu compte i fa que ens agradi més un cadell de gat que la seva tieta viuda. Amb les comunitats humanes em passa el mateix. Soc més partidari d'un poblet de muntanya que d'una gran ciutat com París a la vorera del Sena. Amb els Estats em passa el mateix. No m'agradaria gaire viure al Brasil a Rússia o a Nord-Amèrica. Prefereixo Luxemburg, Andorra o San Marino. A les ciutats petites i als Estats petits no passen mai les monstruositats que passen a Mèxic o a Chicago.
No és que Madrid ni Espanya, amb complexes megalòmans, siguin territoris enormes ni superpoblats, però ara mateix passen situacions tan absurdes que mai passarien ni passen ni han passat a Deià o Biniali, posem per cas. A aquests dos poblets màgics de Mallorca, un a la costa i l'altre a l'interior, no hi ha hagut mai un espionatge organitzat per l'empresa Pegasus. Aquesta sarsuela madrilenya que s'ha muntat el Gobierno de España no tindrà mai lloc a Costitx ni a Lloret de Vista Alegre. Això és el que m'atrau de la petitesa, de la nimietat del fragment, i de la concisió i la contundència. Als pobles petits i als Estats petits no hi ha enfrontaments barroers inacabables, tot se soluciona molt ràpidament i de manera elegant. El problemes i les baralles s'acaben de seguida. Tot és pau i bona convivència.
Dels homes alts, gruixats i grossers solíem dir al meu petit país infantil del centre de l'illa que eren una gran Església i pocs perdons. Espanya i Madrid, encara ara amb tendències imperials i imperialistes, es dediquen a espiar molt i perdonar poc. O gens.