Els jardins d'altri pelluquen per ací i per allà, una mica desbaratats, lluny dels maximalismes del que és diu o de qui ho diu, vegin: «A ells només els preocupa d'on ve la gent i l'important és on va» (John Dillinger, assaltant de bancs). Llegesc a Guerra i Pau que un mestre que introdueixen a la secta, francmaçó, comenta que encara que es cregui que el pensament és fruit de la raó, no és així, és, com passa a tothom, fruit de l'orgull, de la peresa i de la ignorància. Jo crec que és ben cert i hi afegiria: i de la casualitat i del desbarat. Vegin sinó el que conta Manuel Vicent. En una ocasió un actor shakespearià, molt famós, va començà a recitar el conegut monòleg de Hamlet: ‘Ser o no ser?' A continuació va fer un mutis i va desaparèixer durant cinc inacabables minuts. Torna a l'escenari per un lateral, es planta a primera línia i afegeix: ‘Aquesta és la qüestió!' Davant aquest cop d'efecte, el públic el premià amb un gran aplaudiment. El que succeïa en realitat era que havia anat a cagar, indisposat com estava.
En aquest sentit, escatològic, lliga bé el que segueix. «M'agrada llegir històries d'obsessos sexuals, toxicòmans incurables, lesbianes tatuades, feministes nimfòmanes, misantrops orgullosos de ser-ho, col·laboracionistes immundes, jueus antisemites, sàdics impunes, prostitutes felices. No em fa vergonya proclamar-ho: la incorrecció política és senyal de qualitat literària perquè la llibertat és més eficaç que la moral, sobretot quan els principals enemics a batre són l'avorriment i la lletjor» (Frédéric Beigbeder). «Si la poesia és fer de la mirada un món, ser poeta és fer bellesa de la ferida» (Amanda Gorman).
«¿Què passa si l'evangeli segons Sant Marc va ser escrit per una dona?» (Titular llegit a Le Monde). No passaria res. No és tracta de trobar l'autor com tampoc es tracta de trobar el rostre de la suposada model de la pintura L'origen del món de Courbet, on es veu només una esplendorosa fufa en primer terme. I ja que hi som, consult Literatura erótica para eyaculadores precoces, de Juan Faerman. Capítol primer: «Ella el va mirar». Fi. Sí, sí… s'ha acabat el llibre!
«Els portuguesos són tendres i poc intensos, al contrari dels espanyols –els nostres contraris absoluts– que són apassionats i freds» (Fernando Pessoa). I un servidor hi afegiria que, com en la dita de Giacomo Leopardi: «Les persones només són ridícules quan pretenen parèixer el que no són». Massa valents pretenem ser quasi sempre, i «Covard, realment covard és aquell que s'espanta davant els seus records» (Elias Canetti). Salman Rushdie, que sí que fou valent, ens recorda però que «La majoria de coses que importen en la nostra vida succeeixen en la nostra absència».
Hi ha dues paraules, empoderament o governança, que quan les sent em pos la mà al meu revòlver, com feia no vull dir qui, quan sentia la paraula intel·lectual. Ben igual que quan diuen circular o sostenible, volt en rodó a la persona que les pronuncia. Ara me prepar per unes quantes més de les que començ a desconfiar: feelmovie, apodíctic, spin doctor, travelogue, riproposta, derelicte... Quina síndrome deu ser aquesta? Lletraferidura? Malsofridura, possiblement.