Síguenos F Y T L I T R

El Sàhara, l'autonomia del no-res

| Palma |

Dies passats, alguns mitjans de comunicació recordaren que l'any 1896 Correus va prohibir l'ús de la llengua catalana en les converses telefòniques. I entre els anomenats Papers d'Àvila –que fan part de la documentació requisada a la República per la Gestapo–, s'han trobat documents que demostren com el govern legítim d'Espanya, l'any 1938, també va cometre la mateixa vesània. L'any de la primera prohibició regnava provisionalment Maria Cristina d'Habsburg, la vídua d'Alfons XII. La segona es va produir quan governava Negrín. De manera que tant amb monarquia com amb república, Espanya procura tenir Catalunya en el punt de mira. Ha estat sempre així. Ara també. Que si el 25 % de castellà a les escoles, que si la imposició del bilingüisme...

No fa gaire, Martín Blanco, de Ciudadanos, va reivindicar el Gloria a España, de Clavé, com a part rellevant de la cultura catalana. La proposta no ens pot venir de nou, respon a un burxa que burxa amb la insistència dels burots. L'any 1926, el governador civil de Barcelona, un militar de la saga dels Milans del Bosch, va ordenar que totes les corals comencessin els recitals amb la interpretació d'aquest himne sota pena, cas de no fer-ho, de multes i sancions de pes. I advertia: no s'admetrà com a excusa que els cantaires no l'han assajada a bastament. És una constant històrica: Catalunya pretén actuar com a nació i rep tracte de colònia. Bé, tot això ve a compte de la sorpresa i indignació de les ONG que fan costat a les aspiracions sobiranistes del poble sahrauí en saber que Espanya considera que si el Marroc li concedeix una autonomia arregladeta, ja en tindrà prou. Què s'esperaven? Descomptant motius comercials o d'altres que sempre són determinants a les clavegueres de la política, Pedro Sánchez ha estat conseqüent amb la història del PSOE i del seu país. Que Espanya té un deute moral amb el Sàhara? És cert. La descolonització va consistir a deixar el territori a mercè de mauritans i marroquins. Que el Sahrauís tenen dret a decidir el seu futur...? I tant. Com ho té Catalunya.

Es desprèn de qualsevol tractat que versi sobre els drets humans i la democràcia dels pobles. Tanmateix, en política, fins i tot els dogmes són susceptibles de rectificació. Vejam: Catalunya no pot celebrar un referèndum d'independència i el Sàhara sí...? Sembla incongruent, però és (o era) així. És cert que el rei Mohammed no ho acabava de veure clar, en canvi a Espanya ho entenia fins i tot la dreta torera i agrícola, la del ‘a por ellos', com es fa palès en la presència de Margarita Durán entre els manifestants de diumenge passat en favor de la independència sahariana. Tanmateix, a hores d'ara tot està dat i beneït. El rei Mohammed s'ha sortit amb la seva. No hi fa res que algunes cares conegudes i ben conegudes del PSOE sortissin al carrer per fer costat a la noble gent de les ONG. De mica en mica, totes a l'una, faran seu el discurs d'un Sàhara autonòmic beneït a Ferraz 70 i estotjaran discretament la bandera del Front Polisario en aquell cofre d'arnes on ja hi ha la senyera. Em sap greu, però no n'hi ha més de fetes. Si els sahrauís volen somniar i somniar en una independència pactada, poden reclamar al rei alauita una taula de diàleg. ERC hi creu fermament en la taula de diàleg, tot i que a hores d'ara ja no sap on paren ni la taula ni les cadires.

Lo más visto