Des de l’òptica espanyola el conflicte d’Ucraïna fa que hi hagi una certa coincidència de punts de vista entre l’esquerra prosoviètica, que sentimentalment encara té el seu espai entre el progressisme, i la ultradreta, que veu en l’agressió de Putin una justificació moral a la repressió de l’1-O o a tantes futures intervencions dels «a por ellos» com siguin necessàries, perquè amb Catalunya mai no se sap què pot passar. Ara mateix, el general Alejandre, ha declarat que l’exèrcit havia previst diferents plans d’actuació si l’independentisme no renunciava a les seves aspiracions sobiranistes. Un d’ells era una invasió en tota regla contra un poble desarmat, potser? No ho sabem, queda en el sac dels supòsits. En tot cas parlem de fa cinc anys; d’una eternitat si tenim en compte la pressa d’ERC i dels altres partits d’aventura sobiranista per tornar al galliner de l’autonomisme. Tanmateix, fins ara ningú n’havia parlat tan obertament, de les intencions militars, com acaba de fer el general Alejandre. I ho ha fet en un moment que amb la vista posada en els paisatges assolats d’Ucraïna, es fa inevitable que ens demanem si era així com hauria acabat Catalunya cas d’haver-se fet efectiva la independència.
Probablement, entre la gent catalana, les paraules del general Alejandre no deuen haver provocat sorpresa. Per raons històriques, Catalunya observa els militars amb la mateixa basarda que el pagès mira el cel quan amenaça barrumbada. D’altra banda, Catalunya no és terra de soldats. L’única vegada que els catalans han vibrat amb un militar descomptant més endavant Macià, resulta que era francès. Parlo del mariscal Joffre, l’heroi del Marne. A la darreria de l’estiu de 1914, Joffre va fer retrocedir les tropes alemanyes que amenaçaven Paris. A partir d’aquesta victòria, la seva popularitat va créixer i créixer, no sols a França, sinó a Catalunya, que era majoritàriament francòfila. Endemés, havia nascut a Ribesaltes, en el Rosselló, de manera que era tan català com els pescadors de l’Escala. L’1 de maig de 1920 va visitar Barcelona i el va rebre una multitud entusiàstica amb profusió de senyeres i banderes tricolors. «Ara sou nostre», li va anunciar Àngel Guimerà, admirat de la rebuda. «Sí, som de Barcelona», li va respondre el mariscal, potser una mica preocupat per la projecció catalanista del seu viatge. Però el dramaturg va voler deixar-li ben clar la intencionalitat de les seves paraules: «Sou nostre, mariscal, perquè sou català». Joffre va presidir els Jocs Florals i va proclamar Tous i Maroto Mestre en Gay Saber. No va ésser l’únic mallorquí premiat.
Tous i Maroto havia guanyat, en la mateixa gala, la Viola d’Or amb un poema que és un cant a Maria o al Mes de Maria, titulat La lletania dels rosers, i Llorenç Riber va obtenir un premi de consolació en prosa per Cercant el paradís perdut. El paradís, no cal dir-ho!, el trobaren ambdós la dècada següent fent seves les consignes de Falange. En el poema de Tous i Maroto, entre infinitat de versos de mel i sucre i més sucre n’hi ha quatre d’inquietants: «Dins roses d’obscur matís/ l’ull profetal s’hi congria,/ l’ull pregon, amb tot l’encís/ del qui l’avenir destria». Ai, l’avenir...! A les terres catalanes el futur sol pintar bastos. A Ucraïna...? Qui sap! Les nacions petites sempre tenen un canó que els apunta al cor.