Segurament, la consciència humana és l'invent més complex de tota la història universal. És més embolicat i intricat que el cervell deforme del jutge Marchena. Laberintiforme, com el teatre de l'absurd. Irracional. Però, alhora, és el més diàfan dels òrgans invisibles plens de nusos de tots els gèneres i de totes les formes. Deu ser com un cabdell de llana descabdellada. M'agrada aquesta figura metafísica literària. Un cabdell de llana descabdellada. Un bon títol per a una obra de Samuel Beckett o d'Eugène Ionesco.
Què és la consciència humana i per a què serveix? Estic segur que Pablo Casado, Santiago Abascal i Pedro Sánchez ho sabrien respondre. Tots tres tenen respostes per a qualsevol pregunta. No només això, sinó que tots tres no paren mai de dir que tenen la seva consciència ben neta. Diuen, «jo tinc la consciència tranquil·la» i sembla que els seus problemes –de consciència– s'hagin acabat. Jo no sé com s'ho fan els polítics, els sospitosos del mal i els jutges del T.S. per tenir sempre la consciència tranquil·la. Jo no l'hi tinc quasi mai, i això que soc un ciutadà que paga els seus impostos puntualment i religiosament. Allò que crec que tinc és ‘bona consciència', però no del tot serena i assossegada. Hi ha coses massa mal d'entendre en aquest món que ens ha tocat viure. El fet de tenir consciència m'intranquil·litza. Què de bé que estaríem si no en tinguéssim! La consciència és el jutge més implacable que conec. No sé perquè existeix el Tribunal Constitucional si tots tenim el nostre propi tribunal interior: primmirat i escrupolós. I segurament més just.
Ni la ciència pot entendre la consciència. El nostre bibliòfil Marià Aguiló ja va escriure que quan ens llevem la venda de la fe en nom de la ciència, la nostra consciència roman com una nau a la deriva, enmig dels esculls. Uf, què difícil és entendre la condició humana!