Així de clar. El català no és espanyol. Als catalans ens ho han fregat pels morros mil vegades quan parlem la nostra llengua: «¡Habla español!» L'espanyol, un dialecte del castellà, és el monopoli de la llengua a l'Estat espanyol. Tots hem viscut les nostres pròpies històries personals. Si a mi no m'haguessin obligat a parlar en «español» quan vaig fer les oposicions a funcionari, en comptes d'haver aprovat amb un cinc pelat ho hauria fet amb un sis o un set. Això comportava tenir un millor destí com a pixatinters, i en situació geogràfica més pròxima, una millor vida laboral en definitiva. Això, que és un simple exemple privat, significa tota una vida de treball en condicions anòmales. Tota una vida!
L'únic idioma espanyol del planeta és el castellà. No n'hi ha d'altre, encara que es parli a la península ibèrica.
Molt bé! M'encanta que sigui així! Però, després que no ens exigeixin que estimem el que no estimem. L'espanyol, com a llengua, és el més potent monopoli de l'Administració espanyola. Ni l'alcohol, ni el tabac, ni la droga: la llengua! Si parlem una llengua diferent del castellà se'ns pot deixar sense el dret d'expressió, de reunió, de treball, d'aire, mar i terra. Se'ns pot tapar la boca, ficar a la presó, enviar a l'exili. Se'ns pot fer desaparèixer del mapa, que és en definitiva el que l'Estat espanyol vol.
Això és el que passarà si Catalunya acota el cap i deixa d'usar la seva llengua. Perquè allò que conforma el nostre país, la nostra nació i la nostra pàtria és la llengua. Però sembla que els catalans ho ignorem. Sense llengua pròpia, sense el català, deixaríem de ser, no seríem res. No només desapareixeria del mapa Catalunya i els Països Catalans, desapareixeríem nosaltres com a poble i com a éssers humans. Un català que no parla català deixa de ser humà. Un català que s'abaixa els calçons i es passa al castellà no és de condició humana, sinó que passa a ser un gos d'atura obligat al servei militar del seu amo, opressor i autoritari, dogmàtic i diví.