Una nova Cimera del Clima ha estat clausurada amb uns resultats tan minsos que, certament, no mereixia quinze dies de treballs forçats, un festival de teatre del lideratge, i una setmana gran d'enrenou mediàtic. A la vista de tot plegat, no està gens malament repassar alguna literatura científica, assagística o narrativa referent a la crisi climàtica i mediambiental.
Potser sigui un llibre prescindible, desfasat, de vegades confús i ambigu, sempre provocador i una mica caòtic per no dir ‘anàrquic', però Catastrofismo, administración del desastre y sumisión sostenible, obra de Jaime Semprun i René Riesel, suscita més d'una reflexió. Ja el seu títol és una font de possibles consideracions, sobretot els útils conceptes d'«administració del desastre» i «submissió sostenible». En definitiva, es tracta de la utilització del catastrofisme amb finalitats explotadores i de poder. El catastrofisme com a porta oberta a la submissió.
Tanmateix, així com, en valor absolut, és pitjor la derrota que el derrotisme, el pitjor no és el catastrofisme, el sentiment apocalíptic o l'angoixa del caos, sinó la catàstrofe mateixa; no la que es pugui preveure, sinó la que ja pot apreciar i experimentar tot aquell que no sigui un submís negacionista.