Estaria bé que les persones que han disfressat la presidenta Armengol de policia (supòs) nazi ho haguessin fet obertament. És una obra que requereix signatura: i no per blasmar-ne els autors, sinó per saber de quins materials humans és feta la nostra societat.
És clar que, disfressant la presidenta, han caigut moltes màscares. I ara sabem més que no en sabíem, d'aquestes persones, de la seva virulència política. Però això no significa donar per bona la resposta de Francina Armengol quan diu que només els nazis banalitzen el nazisme. Per exemple, es pot banalitzar el nazisme des de l'estultícia i des de la ignorància. Molts d'estúpids i molts d'ignorants foren i són també nazis, però la diferència és suficient per no acceptar la mescla automàticament.
En qualsevol cas, el més preocupant no és l'insult sorgit del corrent d'odi que defineix algunes sensibilitats polítiques, no totes arreplegades en un sol partit polític; no és tampoc la seva homologada contribució a contaminar l'atmosfera política; ni és el menyspreu per la nostra llengua i la nostra cultura. El més execrable és la l'antonímia d'aprendre la llengua i salvar vides. És una incompatibilitat que no s'han plantejat els metges, els investigadors, els periodistes que desenvolupen el seu ofici en terres transfrontereres. Cap metge espanyol es planteja als EUA triar: aprendre l'anglès o salvar vides. Això no passa sense un parti pris marcadament nacionalista –en el sentit exclusivista de la paraula.
Se'ns vol dir que se senten obligats a triar entre l'aprenentatge d'una llengua i la major dedicació a la medicina? En aquest cas, la qüestió estaria mal plantejada, sobretot perquè sabem d'entrada que el metge sempre farà el millor que pugui per a la nostra salut. Sabem que el seu interès no minvarà perquè li parlem en una o altra llengua i conegui ell les llengües que conegui. Aquesta premissa no admet excepcions per la pròpia voluntat del metge.
Aleshores, per què se'ns convida al dubte amb aquesta campanya i es polititza la qüestió de manera tan intempestiva? La resposta és la mateixa a l'altra pregunta: per què hi ha bandes polítiques que, convençudes que treuen rèdits de la crispació, s'hi dediquen de manera tan exasperant, tan infame?