Si hi ha una obra d'art especialment icònica, aquesta és El crit d' Edvard Munch . Se n'han fet moltes interpretacions però, en el fons, sempre hi ha el concepte d'angoixa. Tanmateix, la pregunta no és tant per què crida el personatge d'aquest quadre, sinó, per què crida avui la nostra societat.
Crida perquè vol envair cims i platges verges i no per la crisi mediambiental. Crida per fer turisme en massa i no per la tragèdia de les migracions forçades. Crida per la situació econòmica dels sectors d'oci i no per les penúries d'Haití o Eritrea. Crida perquè s'ho pot permetre i no per l'inadmissible situació d'Afganistan. Crida perquè insulta rivals o aclama ídols i no per la seva pròpia poquesa... Crida molt perquè exhibeix el seu gaudi pels carrers i les places, i també perquè exerceix la mesquina llibertat d'escaïnar dins el seu corral...
Potser mai no s'havia sentit cridar tant com ara, però potser també mai no s'havia estat tan sord. Evidentment, no es tracta d'angoixar-se només per fer-se solidari amb les angoixes del món en què vivim; no es tracta de deixar-se caure en la depressió d'un pessimisme inoperant, però sí de moderar i modular la cridòria i, adesiara, escoltar –en paraules del propi Munch– «el crit immens i infinit de la naturalesa».