L’època de la dita llei seca als EUA té dues bandes sonores preponderants, que sovint es mesclen i ens atrapen en un món on la misèria moral té el major encant: l’espetec de les bales i la música de jazz. Quan semblava que el cinema en blanc i negre ja ho havia dit tot, un geni del color revisita la història d’aquells anys, els seus personatges, els clarobscurs, les persecucions... Martin Scorsese, és clar. Hi hauríem d’afegir alguns altres noms, perquè l’autor de la trilogia d’El Padrí, Francis Ford Coppola, no pot ser deixat de banda. I què en diríem, de Ningú no és perfecte (Con faldas y a lo loco)? Etc a l’infinit.
Però la cosa no va ara d’història del cinema, sinó del que el va nodrir. I avui pensava en la pel·lícula de Billy Wilder quan m’ha assaltat el cas del músic de jazz conegut com Fats Waller, de principis del segle passat, que un bon (?) dia de 1926 –ell tenia aleshores vint-i-dos anys i ja havia guanyat fama en el món del jazz i del swing– va ser segrestat per dos secundaris. No li respongueren cap pregunta, pobre home, però totes les respostes se li manifestaren de manera clamorosa en ser dipositat a la festa d’aniversari d’Al Capone. Va actuar, va fer vessar alegria i eufòria en aquell ambient de jutipiris a la llei. Després el pagaren molt bé i l’amollaren.
Home, donada la moral dels temps –d’aquells temps–, que el pagassin o no era absolutament decisiu. Als EUA ja fa decennis que, per situar en l’adequat nivell social una persona de la qual es parla, se’n diu que val tants de dòlars. Més enllà d’altres consideracions, aquesta fórmula presenta alguns avantatges, ja que el dòlar és la mesura de totes les coses. El sofista Protàgores es va atrevir a dir-ho de l’home –«L’home és la mesura de totes les coses»–, devaluant així la capacitat definitòria dels déus, dels quals es va atrevir a manifestar que no en podia afirmar ni negar l’existència, ja que era un tema difícil i la vida és curta. Com és ben natural, els seus llibres foren donats a la fogatera i ell hagué de partir cap a indrets menys estugosos amb les llibertats. El dòlar és més segur. Però, en fi, veritat que de vegades teniu la sensació d’haver estat segrestats pels rics i que no us amollen ni us paguen? Si és així, no caminareu mai sols.