Pablo Casado no s'atura de dir que aquesta legislatura espanyola, socialista-comunista, està en via morta. Segurament és cert. Però qui està en via morta i més que morta és ell: el seu futur és molt negre. Jo no crec i espero que no se'n surti. Encara que la gran via morta espanyola és Espanya, aquest país o aquesta nació o aquest Estat o com es vulgui dir, format per un ramat de governants analfabets i jutges corruptes, de comptables ignorants i venjatius, d'homes ganduls que viuen d'altres homes pacífics que no paren de treballar i d'estalviar per a ells. Via morta! I tant que la via morta és la pròpia Espanya, la qual fa molts anys que està fent el darrer badall i qualsevol dia l'acabarà de fer. No pot ser viure tant de temps in extremis i agonitzant. La seva decadència, per pròpia inanició, no trigarà a arribar. Me n'alegro, perquè la seva història és una història de contraban, de podridura i de depravació. Una societat així s'acaba per enfonsar de tot algun dia. Al seu lloc potser en naixerà una de més civilitzada i honesta.
El que em preocupa de veritat és la Via Morta Catalana. Els Països Catalans no actuen com cal fer-ho. Els catalans no actuem d'acord amb el que volem els catalans. Això és una paradoxa refutable. Inacceptable. Si els catalans votàrem independència i llibertat, hem de viure independents i lliures. Però no ens hi atrevim. Què passa? Els nostres polítics són tous i porucs. El poble compleix, però els governants no. No és que vulguem, només i en exclusiva, la independència territorial i la llibertat personal: el que sobretot volem és la nostra dignitat com a éssers humans, una consciència transparent i una vida feliç. Amb això ens conformem. Per què els nostres líders no se'n fan responsables i surten de la Via Morta en la qual ens tenen estacionats?