Comencen, ara que es va superant la por i les traves de la COVID-19, els sopars d'estiu. L'amic que em convida me fa seure a una taula on no hi tenc coneguts però que, observant el personal, me semblen una mutació dels antics yuppies, hibridats, més maniàtics i, pel que parlen, obsessionats amb les toxines ambientals i amb les que ingerim, per això, diu, un prim, que menja molta d'herba o posa una cullerada de cúrcuma per tot o fa dietes depuratives, de la llimona i el xarop d'auró fins a les anomenades ‘detox' que clarifiquen la ment i enforteixen les funcions vitals. Tan se val si consisteixen en prohibir que es mengi tomàtiga de ramellet com obligar a consumir enormes quantitats de sèsam, torrat, això sí.
Per dir alguna cosa dic que em sembla que de la sanació física es va cap dret a la sanació de la ment, malgrat s'hagi de fer consumint el que el meu amic Ernest en diu ‘bijuteria espiritual'. Tot comença amb l'afegitó de l'exercici, d'això ja se n'ha aprofitat el capitalisme neoliberal. Jo crec, me diu un cap pelat, confidencialment, que si les tropes de dones caminadores duen xandall de Carrefour i sabates de Decathlon, els components d'aquesta taula, ells i elles, fixa-t'hi, duen sabates Geox i xandalls de Calvin Klein, i d'aquí no hi ha més que un pas a practicar una varietat infinita de ‘wellness' o ‘fitness', a un gimnàs hiperbòlic o pel passeig Marítim, com una mena de nova religió laica, diària i addictiva. Jo, diu una morena de bon veure, feia Pilates i altres vulgaritats com el tai-txí però ara faig ifitone i fitness-builder. A mesura que passa el sopar veig que el que necessiten és contacte, poder intercanviar indicacions d'alimentació sana o de reconversió de les carreteres energètiques corporals, passar-se les adreces d'una argentina que fa post-reiki o d'un xamà que ha ressuscitat l'orgonometria. A més del ventre pla, la seva moda –entre hippie i Loewe (o Zara, «però ben combinada»)–, els d'aquesta tribu acudeixen a determinats llocs comuns on els hi atreuen els cronistes de les pàgines rosa que han proliferat als diaris. Gent mirant a la càmera en esdeveniments estranys: presentacions de llibres o inauguracions de locals on venen sucs naturals i es practica el zen mentre un conjunt musical interpreta una simfonia de bols tibetans.
Torn a piular, una mica molest, amb el meu confident de veinat per dir-li que no és el que N. Brown anomenà la realització personal a través del narcisisme. No. És una cosa més d'aquí, una còpia, un fake de l'autorealització amb envoltori de salut i esperit –pel seu esperit també va bé el gintònic–, una mescla de budisme passat per la Thermomix, una degeneració de la gauche divine cap a la gauche caviar, però d'ous de mussola. No es donen per molt al·ludits, en canvi un, barbut, ric i hoteler parla dels miracles de l'ús de la bava de caragol, d'això passen a parlar dels restaurants ‘chics', veig que també se droguen i coneixen els llocs abjectes de la ciutat. Són membres de oenegés solidàries amb pobres o sidòtics. Idolatren gent dels Media. Són burgesos i per tant miren la pela, i paguen pel que obtenen tan sigui pèl, com ploma, com xocolata de comerç just. Abominen dels llibres d'autoajuda malgrat els llegeixin d'amagat. Jo, diu una rossa exhuberant, m'he re-empastat els queixals per eliminar materials perillosos i a les meves empreses faig responsabilitat social corporativa. Me fa l'efecte, pens, que deuen dur el cul més net que una patena de fer-se hidroteràpia del colon. Quinoa o espelta formen part del seu vocabulari críptic i, em fa l'efecte, que algunes nits, com la nit de l'art, s'engalanen, ells, ‘indies' però ‘agées' i elles marcant mugrons, drets i forts: s'ha de conèixer la gimnàstica ayurvèdica que practiquen amb un personal trainer. En fi m'han assegut a una taula on hi ha una mescla d'amor, ètica i ecologia amb eficiència, rendiment i economia liberal. Un mestall de Dr. Jekyll i Mr. Hyde però amb sabates caríssimes.