Moltes vegades he sentit aquesta dita: «A l'estiu tothom viu». Com si la temporada estival fos el reclam d'un paradís que hem inventat a força de parlar de: vacançes, descans, oci, turisme, etc. El que és cert i segur és que tots anhelam i aplaudim aquell rompre els vincles del cansament que ens proporciona el dia a dia rutinari. Record l'expressió d'un professor que em preparava per a la defensa de la tesi doctoral a la facultat de Teologia a Catalunya:
«Els dimonis del quotidià causen molts de mals dins la nostra societat»… Vaig escollir per tema de la tesi: ‘L'espiritualitat del turisme'. Record el comentari que em va fer un amic: Ets el primer que s'atrevit a relacionar turisme i espiritualitat. La meva resposta va ser: «depèn del què entenem per turisme i del què entenem per espiritualitat». El turisme és un fet ‘humà', de persones i amb persones, no solament de coses i divises; repetides vegades hem sentit aquestes expressions: «Tal día llega un paquete de alemanes y al día siguiente otro paquete de ingleses», com si els turistes fossin objectes sortits d'una fàbrica. L'espiritualitat no pot prescindir mai del què és el centre de la persona i com a perspectiva universal ha de tenir sempre una obertura a l'infinit i una referència explícita a l'ètica. El turisme ben entès pot significar tot això…