Avui molta gent braveja d'anar a la contra, de no seguir els camins fressats. El principi d'autoritat gaudeix de molt poc predicament, fins i tot entre les autoritats. Tot plegat és relatiu; en realitat, molts dels que diuen anar a lloure no tenen cap inconvenient en deixar-se dur per corrents, modes, tendències... A més, no és el mateix fúmer-se de la virolla «perquè em dona la gana», que adherir-se a la transvaloració de tots els valors, com propugnava Nietzsche.
Jo també voldria fugir de la usança esmentant un estoic. Poques coses hi ha més oposat als temps que corren que l'estoïcisme. Que en faci esment no vol dir que en faci bandera. Ara com ara, per anar a la contra és suficient fer una mera citació, per exemple de Sèneca: «Incomptables són els homes que es varen fer amos de ciutats i nacions, però què pocs ho foren de si mateixos.»
Avui molta gent vol anar a la seva sense cap respecte per l'auctoritas, aquesta autoritat basada en el prestigi i la reputació, i que està a les antípodes de l'autoritarisme; molta gent va a la contra sense voler ser senyors de res i en l'absoluta ignorància del que pugui voler dir ser amos de si mateixos.