Cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor: Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor, ja que, si Crist va morir i va tornar a la vida, va ser justament perquè havia de ser sobirà de morts i de vius» (cf. Rom 14,7-9). El Nou Testament, per boca de Sant Pau , resumeix, amb una exclamació pletòrica de vida, tota l’experiència del cristianisme incipient: «Jesús és el Senyor». Així ho vivien aquells primers cristians que, emocionats, s’adherien al kerygma apostòlic que declarava la seva identitat. El Concili Vaticà II, per a confortar la fe dels cristians, declarava solemnement: «La clau, el centre i la finalitat de tota la història humana es fonamenta en Jesús, Senyor nostre» (cf. Const. Església en el món actual, n.10). L’any 1845 ho afirmava amb admirable simplicitat i honradesa de cor l’escriptor rus Dostoievski : «Al llarg de la meva vida, Déu em concedí alguns moments de pau; fou a on vaig descobrir que no hi ha res més gran, més profund, més bell, més noble, més fort i més amable que Jesús. I no solament que no n’hi ha, sinó que tampoc n’hi pot haver»… Mai ningú podrà aturar l’eco i la ressonància d’aquelles paraules: «Per què cercau entre els morts aquell qui viu? No és aquí: Ha ressuscitat» (cf. Lc 24,1-12).
Lo más visto
Un hombre «alterado» arremete con una señal de tráfico contra un supermercado en Palma
Los residentes de Sóller se plantan y exigen freno a la masificación: «Esto tiene que parar ya»
Estas son las tres manualidades más originales para regalar el Día de la Madre
Ingresa en la UCI una mujer que estaba siendo tratada por la doctora Popel