Cap dictadura no pot sobreviure sense violència». Això ho deia Max Aub i pot semblar una obvietat. Però suscita la pregunta de si la violència verbal, postural i ideològica no és un assaig per a la implantació d'una pràctica totalitària, aquesta que va necessitant més i més violència per mantenir-se.
Probablement, no es pot assimilar l'autoritarisme actual als règims feixistes dels anys trenta del segle passat. Les polítiques dictatorials en ple segle XXI, així com el nacionalsocialisme del segle XX en relació al nacionalisme romàntic del XIX, només tenen en comú aspectes al·legòrics i sentimentals. Les situacions són distintes, i la seva naturalesa també ho és. L'economia, la tecnologia i l'ethos global són molt diferent als segles passats; paral·lelament, els moviments feixistes també ho són, encara que, sovint, els agradi desenterrar símbols i eslògans històrics.
El cas és que aquesta violència que traspuen certes organitzacions polítiques actuals i que, de moment, es manifesten en el llenguatge de les paraules i dels gestos, pot ser un indici de totalitarisme fàctic. La dictadura necessita de la violència, i la violència en les maneres podria ser l'avançada d'unes polítiques on la democràcia quedaria relegada a un mer ritual.