M'agrada molt el futbol –veure'n, jugar-hi–, però el món del futbol em sembla ridícul i deplorable: pel sentimentalisme ofuscat i sensacionalista associat a clubs impersonals, cínics i multimilionaris; per la retòrica inflada, repetitiva i buida d'entrenadors i jugadors; per la nul·la capacitat de ponderació, d'anàlisi objectiva i de crítica de tants periodistes (un mal també freqüent en el periodisme polític i, de manera més sibil·lina, en l'ecosistema cultural)... Alguns dels pitjors mals i dels ridículs més lamentables del món del futbol han aflorat durant aquests darrers dies, quan es va anunciar que deu dels clubs més poderosos d'Europa crearien una Superlliga que els permetria desmarcar-se de les federacions nacionals i de la UEFA i guanyar més doblers.
El cervell de tota l'operació –finalment fracassada– era Florentino Pérez, un home que controla els mecanismes de poder espanyols millor del que jo control els meus fills de sis i tres anys quan se n'han d'anar a dormir i que ara ja només somia a superar Santiago Bernabéu com a president més important de la història del Real Madrid. Més enllà del que cadascú pugui pensar sobre la frustrada Superlliga –molts no vàrem tenir ni temps de formar-nos-en una opinió–, i més enllà també del que cadascú pugui pensar de Pérez –a qui els contribuents hem pagat autèntiques fortunes–, tots els arguments que s'han donat contra la Superlliga han estat grotescos.
El més grotesc de tots els que s'han sentit, repetit per jugadors d'elit, per periodistes ben pagats i per fans que paguen morterades anuals per poder veure els partits del seu equip, ha estat el que deia que «el futbol pertany als fans» i que la Superlliga matava el futbol popular, com si el milionari falangista Javier Tebas i la cúpula de la UEFA no fossin uns cobdiciosos capaços de tot –Mundial de Qatar, mundialets als Emirats, horaris intempestius– per guanyar pasta. La Superlliga era una operació per alimentar la cobdícia d'uns pocs, sí, però les reaccions en contra han confirmat que el món del futbol és eminentment immobilista, populista, carca i autoritari. Després de sentir com milions de futbolers humils de tot Europa deien que calia salvar el futbol ‘popular' de la Superlliga ‘cobdiciosa', obviant que així consolidaven el poder d'una màfia rància i parasitària, no m'estranya gens ni mica que l'extrema dreta creixi arreu.