Els ullastres m'han envaït el puig des Càrritx, com a tants de bocins a foravila; han tancat un dels camins del puig d'en Baldiri; el senderol de tres peus per anar a Son Ferrer el me llaura el veïnat i sempre seguit hi som... Una colla de perdius volen i corren per dins els sembrats que creixen i les tapen.
És preocupant la invasió de casetes fetes de fusta, petites, o cotxes convertits en casa, xaboles de tot tipus en una paraula, posen llavors una piscina de plàstic i una bandera espanyola, i no són okupes, han comprat el bocí de terra, un bocinet, un quartó o mig, tant se val, allò és seu i com deia l'amo en Toni des Garrigó: «dins lo meu s'ajuntament no ha de venir a dir-me què hi puc fer i què no puc». Idò això!
Ho cont al cafè i en Gori Lladre diu: «Jo tenc un herbatge per tot que fa molt brut i molt descuidat, hi posaré cabres que diuen que ho fan net». En Llorenç Cadebou, més experimentat li aconsella: «No posis cabres, ses cabres boten, surten, se'n van… val més un ase o dos, que se facin companyia».
En Jaume Plaquet s'aixeca: «Me'n vaig a veure es ganado!» «I que en tens molt?» «Res, nou ovelles, i ara ha caigut molt bé s'aigo que va fer, allà vaig sembrar civada mesclada amb margall –es margall és molt bo– i ha fet una estirada. Com ses carxofes!» Les carxofes donen molt de tema: que si les roben, la gent se creu que són com els espàrecs que són de tothom, que si ses meves deven tenir més de cinquanta anys les va sembrar es padrí i sempre les hi he tengut molt d'esment, que si les reguen o no, que si les blanques o si les negres són millors, més nostres, que si crues, torrades, frites o farcides...
Entra en Pere Caminal i mercadejava un xot a n'en Jaume. «Vine i el veuràs!» «No vull veure sa llana!» li diu «vull veure ses costelletes, no, no… tu el mates i l'escorxes i jo ja faré els trossos que m'he fet un piló altet per fer bé sa feina…» Un del rotlo diu: «Què mos haurem d'estrènyer sa corretja?» i s'altre: «Mos baixaran els calçons i mos donaran pes sac!» i el savi sentencia: «Una cosa darrera s'altra, perquè ses dues coses al mateix temps no pot ser.»
Me'n torn per amunt i me saluda en Joan Boveret i en Biel Carterò me diu: «Aquest, per no sebre, no s'ha sabut ni suïcidar, ho va provar quatre vegades i a sa que feia quatre ho va deixar anar, quatre o cinc!» En Biel Carteró, va a poc a poc i bona lletra. El record de jove quan era el meu ídol d'infantesa de quan me contava que s'havia tirat en paracaigudes a la guerra de Sidi-Ifni, de les antigues colònies espanyoles al desert del Sàhara, que en Franco regalà al Marroc i ara els sahrauís reclamen com a República independent. Es lamenta vivament del que li va passar fa uns dies a la seva finqueta des Garrafell: «Idò, tu, uns cans me feren sang, o carn, me mataren tres ovelles, i un me va cridar: ‘dos cans te maten ses ovelles' i hi vaig i... no t'ho creuràs, dos canots, tu... i obr sa maleta des cotxo per treure s'escopeta i tots dos hi boten dins i hi pugen i ala, allà dedins, com si fos es seu cotxo, plens de sang i jo vaig tancar sa porta i crid sa guàrdia civil i miraren un xip que duien i cridaren l'amo i va ser un estranger que té un xaletarro allà devora i me va dir: què vos dec? I rup-a-rup me va amollar lo que jo li vaig dir, sa meva boca va ser mesura... Bada tu i veuràs!»
Passa en Jordi Cassà : «Diós», «Diós». «Aquest» diu en Biel «no crec que vagi a fer llobades avui dematí! Maneja una viuda jove! I és que ara, saps què fa una si queda viuda? Quan una dona queda viuda se fa fer un quarto de baño, se compra un cotxe i se'n va a ballar a Los Melones... no és com abans que quedaven a ca seva a veure si un altre viudo els deia qualque cosa... a n'en Jordi li agrada remoure ses abelles!» «I a vos?» «Jo? A un rameller mort per molt que el reguis...»
Me prepar per pujar al puig de Sant Nofre, ara foravila, tot tan verd, relaxa.