«Ja no fa de picapedrer perquè guanya més doblers anant a pescar per sa Duaia amb so motor elèctric i s’escopeta. Ho ven tot als restaurants». (Juliol, 1985).
Segur que això passava a Llevant i a altres indrets de Mallorca però ja ha plogut molt. Aquest estiu he pogut comprovar que, després de tres dècades i 13 anys de Reserva Marina de Llevant, tot i les prohibicions i la vigilància, la fauna es recupera molt lentament (massa?) i anar a fer immersió continua sent un passeig dins d’unes aigües on veus més plàstics que animals adults i interessants.
-Mira, les barques del bou són només a 50 metres d’on eren ahir. Fan arreu.
-Ells diuen que el que fan és llaurar.
-Sí, com si llaurassin un bosc ple d’arbres. Arrasen amb tot. (Juny, 2020).
Els darrers mesos, he pogut anar en dues ocasions amb la barca de Shark Med a reposar esca amb la què atrauen taurons a una boia equipada amb una càmera submarina que grava durant 24 hores. Shark Med ha estat la primera organització a filmar taurons en llibertat amb aquest sistema a les nostres aigües amb l’objectiu de conscienciar a la societat del perill de la seva extinció al Mediterrani. La bona notícia és que encara queden taurons a les Illes Balears. La dolenta és que la meitat dels que han aconseguit filmar duia hams a la boca i arrossegaven ginya i/o bocins de xarxa. Per acabar-ho d’adobar, aquest estiu la collita ha estat ben magre. Durant aquestes expedicions vaig tenir oportunitat de conversar amb Eric Clua, doctor en veterinària i biologia marina i especialista en taurons, un dels fundadors de Shark Med. Clua coneix de primera mà la importància de mantenir la població de taurons gràcies als anys que va treballar a la Polinèsia Francesa. Allà, s’ha calculat que cada exemplar de tauró llimona proporciona uns guanys de 200.000 euros anuals a l’economia local gràcies als turistes que van a veure’ls.
Segons Clua «la desaparició dels taurons blancs –que són els únics depredadors dels dofins–, i les tintoreres –que són els principals competidors d’aquests dofins en les poblacions de calamars–, explica la raó per la qual els pescadors de Mallorca es queixen de la minva de peix. Però la culpa d’aquesta situació és de l’home, no dels dofins. Estam desequilibrant els ecosistemes marins matant els taurons».
Per a Clua, hi ha un altre gran factor de desertització: «Avui, el problema de la pesca, sigui industrial, artesanal o recreativa, radica en una paraula: tecnologia. Ja no fa falta ‘ser pescador’: basta amb saber llegir un GPS, una sonda, un sonar... per poder capturar peix a balquena. Hem de tornar a la ‘ineficiència’ de la pesca. Cal prohibir tecnologies destructives per guanyar ‘eficiència’ i sostenibilitat».
-112, digau?
-Hola. Som a davant s’Arenalet d’Aubarca i hi ha un pescador furtiu amb escopeta...
-Mos sap greu, però sa barca de vigilància ja és a sa Colònia i no pot tornar. (Agost, 2020).
Limitar la tecnologia de vaixells i augmentar la de vigilància; prohibir la pesca d’arrossegament; obligar a fer servir hams biodegradables per la pesca de palangre; prohibir la pesca de flotes peninsulars a les Balears ... Són algunes de les idees que podrien fer reviscolar la nostra costa. «Hauríem de tirar cap a una pesca artesanal (vaixells més petits i més gent a bord) amb pescadors com els mallorquins que al seu ADN hi duen el coneixement, l’amor i el respecte a la mar».
Ja no hi ha lleons marins ni nècores. Fa poc, a Eivissa i al faralló de Cala Rajada, van morir també totes les ostres vermelles. El 50 % de l’oxigen que respiram prové de mars i oceans. Si els nostres gestors es preocupassin realment del futur de la pesca, del turisme i de la vida humana en aquest planeta, Shark Med no faria cap falta. Però la mesura estrella del Govern balear enfront de la crisi provocada per la COVID és augmentar la superfície dels hotels. Perquè venguin més turistes a veure què? Un fons desèrtic com el que han trobat a Cabrera ‘Hidden deserts’ amb una aigua plena de plàstics i grumers? I les depuradores que aboquen aigües sense tractar a la mar contribuint a la seva desertització, no les amplien? Mentre la sobrepesca i la saturació insular continua, el desert marí avança i el temps de salvar els taurons, de salvar la mar, s’acaba.