Per Tots Sants, es manté encara la tradició de menjar bunyols, que ha començat la revetla de les Verges. La poetessa Maria Antònia Salvà recorda que molta de gent en fa aquest dia: «Per tots sants seran bunyols...». A més dels bunyols, els panellets i les castanyes torrades són mènjues típiques de la data; una notícia del Diario Constitucional de 1850 ens suggereix l'origen del costum: «Panellets de mazapán como los que se acostumbran en Barcelona el dia de Todos los Santos se venden en la confitería de Frasquet delante de San Nicolás». El refrany popular «Per Tots Sants, castanyes i caragols amb banyes» és prou il·lustratiu sobre el fred i la humitat que comença a fer intensament en venir el novembre.
El diari de 3 de novembre de 1895 insisteix en l'èxit dels bunyols i dels panellets: «No han sido únicamente los templos y los cementerios que se han visto favorecidos ayer y anteayer por una multitud de personas: la devoción de unos y el apetito de muchos favoreció las buñolerías y las confiterías de esta ciudad, en términos de haberse visto apuradas las primeras para servir los pedidos que se hacían y de haber concluido las existencias de panellets las últimas. Parece que los sufragios para los difuntos se hacen mejor con el acompañamiento de alguna golosina o de aquella fruta de sartén».
El mateix diari recorda l'antic costum de menjar magranes: «todavía hubo quien practicó la antiquísima tradición de ir a comer granada según la practicaban nuestros antepasados, mezclando con esta costumbre un poco campesina, la piadosa creencia de que por cada grano de dicha fruta que se comía, salía una ánima del purgatorio. La costumbre se ha perdido casi enteramente, acaso más por falta de granadas en los predios y heredades de estas inmediaciones, que por falta de gana en las gentes del pueblo de continuar aquella práctica».
A Mallorca, tenien especial tipisme els rosaris de Tots Sants. Era tradició -i encara avui, però en decadència-, que els padrins joves (padrins de fonts o de Baptisme) regalassin als fillols uns rosaris ensucrats i de colors diversos i vius; presentaven un enfilall de fruites confitades, carabassat, bombons i panellets. Els infants es passejaven tot el dia amb el rosari passat pel coll. El diccionari Alcover-Moll defineix breument aquests rosaris dolços: «Enfilall de bombons o peces de dolceria, que és costum de regalar als infants per Tots-Sants», i assenyala que és una tradició especialment coneguda a Palma, d'on hauria passat a la resta de Mallorca.
Gaston Vuillier, a l'obra publicada l'any 1893 però a partir del seu viatge a Mallorca de 1888, recorda la tradició dels rosaris: «Érem a la vigília de Tots Sants. Des de la meva arribada, veia als baixos de les cases, dones i jovenetes ocupades febrilment a enfilar grans de rosari a uns cordells: aquests grans, enormes i de colors variats, uns eren de sucre o fruits confitats, i altres de pasta ensucrada. Al lloc on normalment es penja la creu beneïda, es veia un peix de sucre ornat de dibuixos, un cor de pasta de codonya, fins i tot una creu d'honor de xocolata. El dia de Tots Sants és costum a Palma, i als llogarets i pobles de l'illa, donar als infants un d'aquests rosaris, segurament per iniciar-los a les dolçors d'aquesta devoció...».
El diari de 25 d'octubre de 1895 recorda amb ironia, per les despeses que suposa, la tradició dels rosaris, que ja s'havia convertit en un tema consumista: «A penas si nos acordamos de que mañana en ocho días es la conmemoración de los fieles difuntos y ya hace dos o tres que se exhiben en muchos mostradores y tiendas de comestibles rosarios hechos con cuentas de bizcocho, mazapán, confituras, garapiñas y otros comestibles, todo para tentar a título de devoción la de los perqueñuelos y su indiscutible afición a los dulces. Hay épocas que traen el desconsuelo a cierta clase de personas: la Epifanía, la feria de Ramos, la fiesta de Todos los Santos, Navidad… en tales temporadas no se puede ser padre, padrino ni padastro; ni hasta tío se puede ser».
L'escriptor i artista rossellonès Louis Codet descriu la diada de Tots Sants de l'any 1911 a Palma, amb referències als rosaris i als bunyols: «Conservo un record encantador del dia de Tots Sants a Palma de Mallorca. Al matí, sota el cel blau, la ciutat era tot rebombori i alegria, com un dia de fira; quants de xals grocs i negres, quantes trunyelles i braços nus! (...) als mostradors dels confiters, brillaven els llargs rosaris de bombons, fruites confitades i panellets, dels quals penjaven grans patenes i creus de carabassat. La gent comprava els rosaris i els infants els duien penjats al coll. Pels estibats carrerons, les madones fregien bunyols de patata i en despatxaven sense parar als transeünts. (...) La gernació, mentrestant, s'havia anat dissolent; ara omplia les esglésies. Les hores del capvespre es dediquen als mossens, i les del vespre, al teatre. Aquest dia, a tot Espanya, es representa el cèlebre drama, Don Juan Tenorio. (...)».
El rosari és presidit per la patena, un rotlle de carabassat o carabassa ensucrada, de majors dimensions que la resta de peces, a manera de medalla. Amb ajuda del folklorista Andreu Ferrer Ginard sabem que, tradicionalment, els grans de rosari de les avemaries eren de panetets o panellets dolços, mentre que els grans dels parenostres eren de fruites ensucrades o confitades. Diuen que la tradició dels panellets i de les fruites ensucrades prové de les ofrenes que antigament es feien als morts per Tots Sants amb productes derivats de la farina cuita al forn combinada amb els fruits d'aquest temps: castanyes, ametles, pinyons i carabassa. Els rosaris, per tant, serien una evolució de la tradició de posar menjar damunt les sepultures, ja que la gent creia que ajudaven les ànimes dels morts a sobreviure durant el seu viatge d'ultratomba. Per això, antigament, i seguint el curs de l'evolució del producte, aquests collars només comptaven amb els panets de morts; no tenien cap dolç, com els caramels, la xocolata o les fruites ensucrades, que s'hi afegiren posteriorment, fins arribar a configurar el rosari com a tal. Per tant, hi ha una connexió entre el rosari com a símbol de religiositat, que és definit com un «Enfilall de grans, separats de deu en deu per un gra més gros, tots units per un fil que els travessa tots, destinat a comptar les avemaries (representades pels grans petits) i els gloriapatris (representats pels grans grossos) en passar el rosari» i els panellets dels morts. La relació simbòlica i devocional és senzilla i directa, car els rosaris són imprescindibles a les vetles dels difunts.
S'han formulat altres teories, que podrien puntualitzar l'origen de la tradició dels rosaris. Una de les idees recorda que seria la funció animadora del dolç contra la tristor: el costum de regalar rosaris ensucrats durant aquestes dates provindria de la necessitat de contrarestar l'excés de tristor i patiment -almenys entre els més petits de la casa- que envolta la celebració de Tots Sants, amb visites a cementeris i amb un record endolat de les absències dels éssers estimats ja finats. Una altra teoria o hipòtesi situa l'origen del rosari amb el reforçament de la funció del padrí i padrina de fonts, ja que aquestes són les persones que adquireixen, des del baptisme, l'obligació moral de protegir l'infant i fer-li de pare o de mare si arribàs a quedar orfe. La relació entre padrins i fillols és una relació de protecció que comença amb l'elecció del padrí per part dels pares i acaba quan l'infant ja es pot valer per si mateix. La tradició del regal del rosari per part del padrí serviria per recordar al fillol la figura del padrí de Baptisme.
La revista La Roqueta del 15 d'octubre de 1902 publica un poema d'Emili Oliver titulat «El rosari dels morts» que recorda la golafreria amb què els infants devoraven el rosari:
Quan era petit, ma mare
(que Déu tenga a bon lloc)
cada any pels morts me comprava,
si havia estat bon al·lot,
per sa meva golosina
un rosari lo més gros
d'ave-maries de sucre
i panellets d'aquells bons,
gloria-patris de primera
que eren des tamany d'un ou,
confitura i tutti quanti:
un rosari com un sol,
un rosari, pinta'l ample,
d'aquells que es resen tot sols
(...)
Me dóna es rosari i... ¡Claro,
si en vaig trobar de consol!
I vaig fer tanta de bonda
i vaig esser tan ... devot
que em vaig menjar sa patena
abans d'acabar es penjoi.
Sabeu que ho va esser de dolça!
i els gloria-patris què bons!