González, hora de partir

L’expresident Felipe González s’està prodigant en tertúlies posant a parir el Govern de Pedro Sánchez. Les declaracions són tremendes i s’acaben per situar al costat de les que fan els dirigents de dretes, tant Feijóo com Abascal. És sorprenent veure això d’un socialista amb comentaris poc sensats dirigits al seu successor, també socialista. González no ha paït que és tot just (i crec que això és important) un expresident i que les noves generacions poden prendre un camí propi en circumstàncies diferents a les que ell va haver de governar. Eren èpoques de majories absolutes i de possibles negociacions amb el nacionalisme moderat basc i català. Però la societat espanyola s’ha tornat més complexa en el capítol electoral i ara ja no s’imposen majories absolutes i cal tenir l’habilitat negociadora per a confegir majories en el Congrés. Tot això, que és constitucional en un regim parlamentari, no se li perdona a Sánchez. González està en molta minoria, però no està sol: Guerra, Susana Díaz, Page, Lambán... l’acompanyen, amb la memòria perduda sobre les amnisties que es feren a Barrionevo i Vera, mentre ara es criminalitza l’amnistia que permet tornar a una certa normalitat a Catalunya. González compta, endemés, amb tot el suport de la dreta mediàtica, que li ofereix espai per a poder expandir les seves opinions contràries a Sánchez. Tertulians, directors de programes, dirigents dretans... tots afalaguen l’expresident, que es reuneix a la seva finca amb Aznar. No deixa de sorprendre que els que més varen calumniar, mentir i destrossar la imatge de González siguin ara els seus aliats. Mentre el partit socialista que el va emparar i protegir és ara l’objectiu de la seva fúria enfocada al secretari general. Ho va dir Rubalcaba fa uns anys: la lleialtat és fonamental en un partit i aquell que no ho sigui, el millor és que se’n vagi. Aquesta idea se l’haurien d’autoaplicar els noms que he dit abans: que surtin del PSOE si no creuen que la línia del partit i del govern és la que ells creuen. La gran majoria de militants estan amb el secretari general i entenen les dificultats que significa governar amb l’acosament brutal al que està sotmès el president, a més de tot el que passa a nivell internacional. El que és raonable i lleial és donar suport, sobretot en l’àmbit extern; i ser crític internament, sense orejar unes discrepàncies que, en aquests moments, són poc assenyades. L’amnistia era necessària. La posició d’Espanya a l’OTAN renunciant a plegar-se a Trump és una decisió correcta. És hora que es compleixin les paraules d’Aznar: «Váyase, señor González».