En aquest món un ja no sap què pensar quan llegeix algunes notícies i el primer que fa és preguntar-se si es tracta d’una innocentada o d’una espanyolada, que antigament era una manera d’anomenar un determinat subgènere cinematogràfic made in Madrid.
Ara resulta que diuen que a l’Aeroport de Palma no s’hi podran vendre ensaïmades d’empreses que no tenguin la seva seu oficial a Madrid. Si és cert, sembla que aquesta serà una condició per obtenir una concessió. Per ara no consta que el rei hagi telefonat als pastissers mallorquins per exigir-los el canvi de seu. Això, segons les males llengües, és una cosa que va quedar reservada a les empreses de Catalunya abans d’aplicar-los l’article 155 de la Constitució i dissoldre els seus òrgans democràtics d’autogovern. Pareix que a les Balears podem estar tranquils, ni la presidenta Prohens patirà l’exili, ni els seus consellers la presó, i Le Senne mantindrà el sou. Es tracta d’una simple operació rutinària de vertebració d’Espanya, ubicant a la capital allò que no és de la capital. Tributar a Madrid, encara que l’activitat es dugui a terme a territori insular, és tot un privilegi que els d’ultramar hem d’agrair perquè cada dia s’assembla més a la possibilitat de gaudir d’un vertader paradís fiscal. Desgraciadament, l’objectiu dels de la «villa y corte» no és generar més riquesa, sinó apropiar-se de la dels altres. No es d’estranyar que a l’exuberància d’aquesta megalòpolis tot el que l’envolta sigui aquesta «España vaciada» tan necessitada de recursos i atenció.
Les ensaïmades de l’Aeroport de Palma no es queixaran, al costat dels toreros de plàstic i els vestits infantils de flamenca, deixaran de considerar-se provincianes i marcaran pauta. Segur que seran objecte d’imitació per altres branques de la nostra economia, com en el seu moment feren alguns rent a car per no tributar a les Balears. Com bé afirmava la nostra presidenta, la de veritat, Madrid és Espanya i Espanya és Madrid. I el que no és Madrid està sota sospita si es resisteix a l’absorció. Tal vegada l’espiral que dibuixa aquest dolç mallorquí sigui una manera subtil de dir-nos que tots els camins, per moltes voltes que donin, al final, condueixen a un únic centre o interès possible, el seu.