Vaig passejant. Al fons guaita, majestuós, el Massanella. Avanç un jove que va bevent una Monster. Tenc un mal pressentiment. Quan torn, devers on l’he topat, un pot de Monster jeu abandonat a la vorera. S’afegeix en l’itinerari a bosses de plàstic, bricks, capses de tabac, més pots (sobretot cerveses), enderrocs, de tot, llançat al camí, al torrentó, dins les finques, com si fossin abocadors a l’aire lliure. Una grolleria no, lo següent. Tot lo que en puc dir és tan elemental, tan de sentit comú, d’una educació tan bàsica, que podria acabar aquí amb una jeremiada i estalviar-los una homilia previsible.
No entenc per què hi ha gent que converteix l’espai comú, seu també, en una soll. No les molesta? No senten gens l’energia, el goig, que transmet un espai net, endreçat, coriós? També ho fan a ca seva? Són una petita minoria, però reincident, i amb un impacte notable, un llast per als reptes que realment ens han de concernir, com evitar que ens engoleixi el plàstic i l’allau de residus, com afrontar les conseqüències de la contaminació en la salut, en la flora i fauna, etc.
I la brutor crida brutor, un pot enterra «convida» a tirar-ne un altre. I un altre. Una rentadora abandonada és l’inici d’un abocador incontrolat. Que s’escampa. El vandalisme alimenta el vandalisme en una espiral de degradació. És la lògica de les «finestres trencades», l’experiment de Zimbardo que suscità les teories de «prevenció situacional», de prevenir la delinqüència mitjançant un entorn digne. Una de les reaccions que ens proposa és multiplicar els «ulls al carrer», una vigilància soft, però, en aquest cas, és prou efectiva? prou intimidatòria? Potser ens caldrà una actitud més activa, de civisme militant, tot i que és violent haver de fer reflexions a un conciutadà, com és trist concloure que ens calen càmeres, o drons.
El que no podem fer és tolerar que denigrin l’espai de tots, el paisatge, la vida. Som allò que veim, diu Mc Luhan. Els humans cisellam el paisatge, però, alhora, també ens forja. Els paisatges ordenats, bells, ens ennobleixen, tant si en gaudim a gratcient, com si ni tan sols hi reparam. Els paisatges degradats, ens envileixen, com a individus, i com a comunitat.