Fa fred, fa calor. Els quasi trenta se senten una mica així, com que estàs enmig, que no saps ben bé si abrigar-te o posar-te calçons curts.
Potser sí que existeix la crisi dels trenta. O potser ja va sent hora de deixar de definir els nostres malestars com fets espontanis relacionats amb l’edat i comencem a posar damunt la taula el nostre drama cada vegada generacional. Perquè el nus a l’estómac el pot tenir tant qui en té 25 com qui en té 35. Si no tens casa al teu nom i pagues un lloguer, vius en la corda fluixa. Si els papis no són rics, malestar. I ni un contracte indefinit ni un parell de mils al banc t’asseguren una vida tranquil·la. I hi ha molta gent que no té ni això.
Una s’acaba acostumant a la inestabilitat de la tardor. Però estic cansada de resignar-me al fet que la vida sigui això.