Associem la cançó protesta a Joan Báez, a Jacques Brel, als cantautors que prenen rellevància els decennis del seixanta i del setanta del segle passat. També als components de la Nova Cançó, és clar. I més enrere...? La paraula sempre és portadora d‘una idea. La lletra del tango no és únicament amor i desamor a tavernes portuàries. Un dels èxits de Gardel, Cambalache, romp l’estereotip. Vázquez Montalbán la titllava de cançó testimonial. Repareu en la lectura de present d’aquests versos: «Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor/ ignorante, sabio, chorro, generoso o estafador». L’autoria és de Discépolo, un compositor amb biografia amarga, de fulletó. Però Gardel la va estrenar a les darreries de 1934, a una Argentina militaritzada, durant la denominada Década Infame. Gardel moriria alguns mesos després, en un accident aeri. El sobreviurien dos músics i el secretari particular, l’empordanès Josep (Joe) Plaja. Dels músics, un moriria de les ferides; l’altre, més endavant, sota les rodes d’un cotxe. A vegades sembla que el destí té un topall. L’any 1958 la mort va fer estada a Mallorca i la cultura en va sortir malparada. En aquest espai de temps que abraça un any de calendari, moriren Joan Estelrich, Llorenç Riber i Maria Antònia Salvà. Una circumstància igualment tràgica és repeteix el 1996, ja que el maig mor Mascaró Pasarius i, el juliol, Miquel Àngel Riera i Damià Huguet. Casualitat...? Sí, i tant! Però són casualitats que esdevenen material rondallístic. Aquest setembre, com passa a cada aniversari de la mort de Paquirri, va ésser objecte de recordança la llegenda negra de la plaça de toros de Pozoblanco. Va morir-hi el torero Paquirri, ho sabem. Però la mort va assenyalar-ne d’altres, aquell dia. Una tragèdia múltiple, i prou coneguda, és la que afecta Carne de fieras, la pel·lícula que rodaven a terres de Castella el juliol de 1936. El rodatge va finalitzar de qualsevol manera en el Madrid assetjat, però la cinta no va ésser localitzada fins a la dècada dels noranta. El director, l’anarquista Estivalis Calvo, moriria a París alguns mesos abans d’entrar-hi els nazis. La malastrugança té tentacles. De les protagonistes, Tina de Jarque seria afusellada a terres republicanes, i Marlène Grey moriria a Marsella devorada pels quatre lleons d’un circ, quan ballava nua a la gàbia. I em direu, què feia la bella Marlène sense roba entre lleons...? Imagineu-vos-ho, mirava de viure. Eren temps difícils. El rodatge de Carne de fieras va haver d’interrompre’s fins que els productors aconseguiren prou carn com per assaciar els famèlics felins, perquè es miraven la bella Marlène, i com la miraven...! Cambalache va estrenar-se en dictadura i, les dictadures, a més de fam escampen misèria moral a palades. Recuperem una altra estrofa: «No pienses más, sentate a un lao/ que a nadie importa si naciste honrao./ Es lo mismo el que labura noche y día como un buey/ que el que mata, que el que cura o está fuera de la ley». Diguem-ho clar: semblen versos d’ara mateix, escrits per un poeta a qui no li arriba el sou per al lloguer del pis. Apunteu: «Siglo veinte, cambalache, proflemático y febril./ El que no llora no mama i el que no afana es un gil». Naturalment, la dictadura argentina va prohibir-ne la difusió. A ningú que l’esguerra tant i tant li agrada que li cantin les veritats.
Un tango i la mort que fa estada
Llorenç Capellà | Palma |