Se sol entendre per eco la repetició dels darrers sons de la veu produïda per reflexió del so en roques i cisternes. Es conta de don Miquel d’Unamuno que, després de passar una greu crisi existencial decidí hostatjar-se al convent dels dominics a Salamanca; el van trobar ajupit al coll del pou del claustre cridant amb gran força «Jo, jo, jo» esperant rebre, en eco, el retorn dels seus mots i, per això mateix, la confirmació de la seva existència individual (a la mateixa cisterna, jo, alumne llavors de Filosofia, vaig pegar els mateixos crits, i l’eco patia afonia aquell dia).
He tastat l’amargor de no tenir correspondència en molts àmbits de la vida, i crec que molts altres han hagut de tragar aquest xarop agre. Estimar i no sentir-te estimat, dir una veritat i com si res no haguessis dit, fer un favor i no sentir ni «gràcies», el que segles enrere havia estat profetitzat per Miquees: «sembraràs i no segaràs, premsaràs oliva i no tocaràs l’oli, faràs most i no tastaràs el vi». Tot com si a tu, domiciliat en el carrer de l’amargura, t’hagués tocat viure una existència muda.
Havent passat anys i quinquennis, i a l’hora més impensada, reps de persona insospitada, un elogi inaudit. I si no ets massa pretensiós, i malgrat la poquedat, se’t fa possible, via un eco retardat, morir convençut que no visqueres debades.