Seguint amb el patrimoni històric i cultural immaterial, val la pena observar el seu apartat vinculat a la religió. No és possible renunciar-hi per tal com la religiositat fa part de la particularitat humana. Només cal observar que el buit deixat pel declivi de l’Església dins el camp de la moral a l’època contemporània l’han ocupat altres orientacions espirituals –i no altra cosa–, incloses les esotèriques. Un problema principal radica en la terminologia perquè delata la posició personal: no és el mateix parlar de Déu que de Nostre Senyor i també és distint emprar la paraula misericòrdia que el mot empatia. La dimensió no matèrica es defineix per la capacitat de pensar, però també per la preocupació pel transcendent –la projecció de l’ànima–, que ve causada, en primera instància, per la finitud de la vida. Aquestes obvietats serveixen per subratllar interconnexions interessants i que solen tenir actualitat: el diàleg de la religió amb la cultura i amb la política. Un sembla innocent i l’altre no tant, però ambdós són perillosos quan es malinterpreten o manipulen deliberadament. Sobre el primer, el místic, lligat a l’individu, afaiçona també part de la vivència comunitària: devocions compartides, celebracions col·lectives... D’aquí que els individualismes solen causar rebuig. Recordau la Inquisició? Però què seriem sense el llegat artístic de contingut cristià que reforça, a més, el sentit identitari? Sobre el segon, el maneig del poder, per interès, ha establert amb facilitat lectures que sovint han acabat per adulterar el sentit original espiritual. Però quina seria la nostra història si s’eliminàs el suport de l’administració? Ambdues vies tenen conseqüències en l’elaboració del patrimoni historicocultural, però també en la seva conservació i restauració. El més contraproduent és perdre el sentit de l’equilibri, la desinformació i la manca de responsabilitat.
La religió
Gabriel Carrió | Palma |