El turisme

El turisme, de manera global, és pervers perquè qui ho defensa a mort resulta un insensible i qui ho critica sense matisos s’allunya de la realitat. No es pot negar el seu paper com a cooperador en l’avenç socioeconòmic, però tampoc és just passar per alt que, per necessitat, alguns països i regions han hagut d’implantar estratègies limitadores conscients de la transformació adulterada que provoca la massificació en les formes culturals genuïnes. L’efecte en la immobiliària i en la qualitat de vida de la comunitat resident donaria per a un altre article. Ara tenim damunt la taula les ecotaxes –ja per tot arreu i amb finalitats mediambientals, però no sempre coherents–, el control sobre l’entrada de vehicles –Formentera, pionera–, les tarifes per a l’accés a un territori –Venècia; i no sembla tenir resultat–, entre d’altres. Són mesures recents, improvisades i locals. Sense entrar a valorar l’habilitat, la gestió o, fins i tot, el sentit de l’oportunitat dels partits polítics sobre la qüestió –tots jeuen amb fantasmes davall el llit–, és cert que ara hi ha una mobilització institucional i ciutadana una mica distinta. Esperam il·lusionats els resultats i la via per la qual vendrà la decepció, que també compareixerà. Tanmateix, el que em preocupa és quin és el paper que s’atorgarà al patrimoni històric en tot aquesta revolució, que ja dic, que no serà tanta. Però ni tant pessimista i tant optimista, massa vegades hem vist la prostitució de la cultura argumentant la viabilitat econòmica, la promoció de la identitat o la satisfacció del mercat, per exemple. En una societat plenament realitzada, autocentrada i competent, res de tot això és necessari i molt manco referit a un àmbit ja de per sí molt especial –per minoritari i sovint minoritzat– i cabdal per a la definició essencial de qui som i què aportam a la humanitat. Demanin com ho varen fer a Buthan.