Des de molt jove, els meus pares em donaren una clau de la casa on vivia amb tota la família. Tots els membres de la família teníem una clau de casa. Una clau per hom. La clau de casa teva és la teva independència i la teva llibertat. Qui té la clau no li cal res més: entre i surt de casa quan vol. En aquests moments tan convulsos de la nostra societat civil tot se solucionaria si tots tinguéssim la clau de casa nostra. Però sempre hi ha algú, més fort i pocavergonya, més roí, que s'apodera d'ella i no ens la vol tornar.
Fa més de 300 anys que això passa a la nostra casa dels Països Catalans. L'Estat espanyol, per la força de la força i de les seves lleis injustes i arbitràries, una vegada i una altra, per molt que nosaltres reclamem les nostres claus, de totes les maneres possibles, sempre educadament i sense violència, no ens les retorna. Res de res. Espanya sempre entra i surt de ca nostra per on vol i quan vol. I això no és tot: hi ha molts parents de la meva família que aplaudeixen aquest comportament indigne de l'enemic espanyol. Amb aquesta calor, n'estic fins allà on no dic. Cansa haver de demanar les teves claus, que són legítimament teves, i que per abús de poder i de domini canalla, no te les vulguin tornar. Què cal fer en aquest cas? Canviar el pany de la casa.
Canviar el pany no és, a sobre, cedir-los la clau perquè no s'ofenguin, i no abaixar el cap i parlar-los la seva llengua per educació, com es justifiquen alguns botiflers analfabets, sinó dur nosaltres les claus i parlar-los amb la nostra i estimada llengua pròpia, amb el cap ben alt, per tal de culturitzar-los i fer que se sentin còmodes i acollits. És a dir, no parlar-los castellà per educació, sinó parlar-los català per amor. Però no va per aquí la cosa: uns i altres s'encaboten a que les claus no canviïn de mans ni que les cases canviïn de pany. Potser la massificació turística s'hauria d'aprofitar per vendre'ls cases amb panys autòctons. Per fer entendre als nostres visitants que les seves claus falses no poden obrir els nostres panys.