Feia anys que no baixava a nedar a Cala Deià. Era diumenge i com que havíem fet nit a un refugi amb les amigues vam anar-hi relativament prest –per ser diumenge–. Mentre mirava com hora rere hora s'anava omplint la platja, no podia aturar de pensar que hi ha coses que no entenc. No entenc anar a una cala plena fins a dalt per fer contorsionisme damunt una pedra. No entenc als guiris que es queden al sol a les dotze del migdia fins a posar-se roents. No entenc tampoc als que passegen per Ciutat a l'hora de dinar. No entenc als que s'aturen ben enmig d'una corba d'una carretera estreta per fer-se una fotografia durant la posta de sol.
Entenc que les coses que no entenc són moltes. I pens, quan mir aquestes estampes estivals, que les coses que no entenc no sé ni si tan sols les vull entendre.