Tornar a París a repensar el sentit de la història i reflexionar sobre la condició humana és un bon exercici per una humanitat que potser, durant milers d'anys, no ha evolucionat tant com desitjaria. Una evidència, cada cop amb més consens, destaca que l'esser humà està associat a la confrontació i la guerra de forma intrínseca. Olímpia convocava els jocs i esdevenia una litúrgia cívica profunda i transversal. En aquells encontres, el múscul i la bellesa, la glòria i la derrota, l'èxit i el fracàs creaven un clima purificador i generaven horitzons de futur a una humanitat fatigada per les guerres i la violència. Els Jocs de París ens descobreixen aquell moment en el qual la humanitat afrontava la modernitat i no acabava d'alliberar-se de les cadenes que la mantenien esclavitzada al passat. Els Jocs que idearen el Pare Didon, primer, i Pierre de Coubertin, després, s'han convertit en instants de llum i de reconciliació amb alguns del valors essencials i de consens universal.
En conseqüència val la pena tornar a la figura de Didon, pedagog i activista, un frare dominicà modern que freqüentava el velòdrom d'hivern de París i organitzava, amb el seu alumnat, competicions esportives, inspirats en els jocs clàssics grecs i romans. Didon anunciava i argumentava un temps nou caracteritzat per la velocitat i una humanitat nova amb exigències psíquiques i físiques ben diferents a allò que havia caracteritzat la història de la gent fins llavors. Per plantar cara als desafiaments d'aquest món nou que ja clarejava en el llevant de la història calia mirar alt i en conseqüència preparar la humanitat per sobrevolar, en allò possible, el fang de la història. L'activitat física i l'esport, en les seves diferents modalitats, esdevenia el taller ideal per preparar el temps nou. La professora italiana Angela Teja (Un domenicano alle radice dell'olimpismo, 2024) ens ha retornat al projecte olímpic contemporani, concretament a la figura del P. Henri Didon, un pedagog per recuperar, mentor del lema citius, altius, furtius. La popularitat passa i el vent esborra la memòria ciutadana. Només els poetes immortalitzaren la glòria dels atletes d'Olímpia. El llorer que coronava els atletes victoriosos a Grècia i a Roma contrasta amb la glòria banal, efímera i líquida, de la qual n'hem vist alguna mostra aquestes setmanes a la Cibeles. Els esportistes haurien de conèixer els ideals de la victòria i la projecció de la derrota. La manera com es representen aquests instants és la millor fotografia per explicar allò que no se veu i empeny realment la vida col·lectiva i individual, ahir i avui.