El record urbà més viu que em queda de la meva estada, un estiu, a Centre Amèrica, és el d'un arbre que em sorprengué prou, l'anomenaven ‘flamboyán', un dels arbres de color més viu i vistós damunt la terra, té les fulles prou verdoses i les flors d'un vermell ataronjat. Es tracta d'un arbre que creix amb rapidesa i pot viure fins a 60 anys. Procedeix de Madagascar, però s'adapta als climes tropicals.
Hi ha carrers que tenen sembrats el ‘flamboyán' a part i banda. Passejar-se per tals indrets és passejar-se per un jardí deliciós, l'arbre no només es fa alt fins als 8 metres, sinó que es pot eixamplar fins als 6 metres; l'arbre ombreja, acarona i refresca al vianant. I a més de ser ornamental, és arbre medicinal.
Fa anys que a les Amèriques vaig descobrir el vegetal. Fa tan sols uns jorns, no sé perquè, em pujà a la memòria un grapat de persones que, quan portava calçó curt, vivien a la meva vila: madò Apol·lònia, el sent Biel, la monja del convent, el saig de La Sala, la comare, el pastor de la possessió. També encara n'hi ha avui de persones amables i guapes, que purifiquen l'atmosfera social i, lluny de fabricar problemes, expandeixen benestar arreu del poble; persones «multiusos» que tot ho arreglen i a tots fan bé; tal fossin humans amb flaire ‘flamboyán'.