Mare meva, com va el món! Els mals dels homes no venen només de la seva herència genètica –una tautologia–, sinó de la seva constitució seràfica i pueril. Som criatures ingènues que confiem en altres criatures més ingènues que nosaltres. I fem bé de confiar-hi, perquè sense confiança no hi ha vida que valgui un cabell d'àngel. Ni que sigui digna de ser beguda ni viscuda.
Per això, per aquesta ingènua confiança i puerilitat, els catalans seguim fent el que ens mana el Gobierno de Madrid i d'Espanya, que saben on es colga el dimoni i «lo que vale un peine». No deixem de fer-li consideracions i «requiebros». Quanta, quanta ingenuïtat! El mateix passa a altres puntes de vent de la superfície terrestre. Tant se val.
Ara diu Pedro Sánchez que passi el passi no vol que Carles Puigdemont sigui el president de la Generalitat. Vol que ho sigui Salvador Illa, per convertir la ciutat de Barcelona i, si cal tot Catalunya, en un parc fotovoltaic o, com deia fa poc un perspicaç analista polític, en una barriada de Madrid, com Lavapiés o La Peseta, prop de Carabanchel. No només ho diu, sinó que tots els espectadors seràfics del nostre entorn hi vindrem a bé. Li ho permetrem. És el mateix que ens passa amb la llengua: fa segles que ens obliguen a parlar el castizo de Chamartín o de La Latina. Aquesta és la infinita ingenuïtat que governa la vida humana. Ens queixem, ens manifestem, cridem i ens lamentem als carrers i a les places dels pobles i les ciutats, però seguim parlant la llengua que ells volen, la llengua que ens odia. No hi ha més cera que la que crema!
Si girem els ulls enrere i observem la Història, només contemplem escenes de miserable ingenuïtat. Injustícies, enganys i humiliacions que no s'acaben mai i que cada cop ens van encadenant més i més. Vatua el món, quin món que ens ha tocat viure! L'altra dia, a Inca, vaig berenar d'un panet amb oli i formatge. Vaig demanar si tenien olives mallorquines. Em digueren que sí, «y muy buenas». Em serviren olives sevillanes rodones i enormes, molt vistoses. «No son mallorquines», vaig protestar jo, «són sevillanes». «Son sevillanas, però de Mallorca, bien mallorquinas», va sentenciar el cambrer.