Passejam pels carrers de Palma que comencen a bullir de gent amb el final de la primavera i en Joan es sorprèn, un pic més, de que no sent parlar en català i es preocupa de les mesures contra la nostra llengua que va dictant el govern autonòmic del Partir Popular amb l'ajuda de l'extrema dreta de Vox. En Jordi fa esment del que suposa per aquests elements de la dreta la defensa del català i recita: «I sobretot no parlis català a casa! Com pot ser que hi hagi gent que parla català a casa? De debò és possible? Quin sentit té transmetre una llengua que no parla ningú i alhora et fa pagès, burgès, supremacista, gens cosmopolita ni modern, indepe, agressiu, maleducat, un inútil a les xarxes socials, si a més a més ja parles castellà? Com els pots fer això als fills?» Es demana tot això, irònicament, Rudolf Ortega.
És aquest un dels nostres temes de conversa reincident i l'altre és el tornar vells. És en Mariano qui diu: «A mesura que ens feim vells, canvien les nostres preocupacions», com diu Mariana Enriquez, «amb els amics hem passat de parlar d'on comprar coca a on ingressar els nostres pares». «I amb els fills què?», és n'Andreu qui s'espanta, «hem passat de ser pares hiperprotectors a pares helicòpter», com diu Ana Pantaleoni, a ser «pares Bizum» que, a més de fer d'helicòpter, feim transferències de diners sense deixar la supervisió constant, l'ansietat, fer de xofer, assistents personals, mànagers, guardaespatlles, en fi hiperpares que, tanmateix, és una lluita perduda entre el pare que no vol deixar marxar els fills i els fills que sempre demanen més llibertat, per molt que intentem tenir-los controlats, fins i tot a través de la ubicació del seu mòbil. Ja ho diu R. Rasche: «La sobre-exigència en la criança segueix existint perquè no sabem com gestionar la culpa, perquè continuam penalitzant l'error i perquè tot va tan de pressa que pensam: és més senzill fer-ho un mateix que ensenyar com fer-ho».
«Tanmateix són temps que ja no tornaran», en Tino és el que parla, «Diu un refrany que preveure el passat és molt més difícil que preveure el futur. És cert, perquè quan ens aborda la nostàlgia anhelam uns temps passats o uns llocs passats i es fa més intensa quan som conscients de que les coses passen amb enorme rapidesa i ens apareix una ‘àlgia', un dolor, un anhel, per saber que o quines coses enyoram. Amarats de Bizum, WhatsApp i altres artilugis tecnològics deixam poc marge a recordar i massa a témer el futur canviant, sabent que no podem ser esclaus del retorn, no podem preveure el passat, però tal vegada poguem imaginar el que ha de venir». «Val», contrarèplica na Margalida, «però, el futur també és mal de preveure, entre altres coses perquè hi ha diferents futurs possibles en funció de com ens comportem». Tony Judt, l'historiador, solia dir que «hi ha diversos futurs possible, segons el tipus de polítiques i d'institucions que triem». «Es cert», és na Remeis, «ara per exemple, el mes de juny hem de triar el Parlament Europeu i una de les variables fonamentals serà la immigració, el maneig, la por, la necessitat de la immigració. L'increment del vot de l'extrema dreta no és més que l'ús de la por i la culpabilització a la immigració de tot el malestar que afecta les societats europees. Fins i tot el ‘Pacte de Migració i Asil', acordat per tots els ministres de l'Interior de la Unió Europea, és més bé un pacte per dissuadir l'immigrant i no reforçar els mecanismes d'acollida, sense regular la violència que impregna sempre el moviment de persones; crearà zones de detenció a les fronteres, alguns analistes hi han volgut veure un allunyament dels valors fundacionals de la UE, una influència indirecta de l'augment de votants de l'extrema dreta quan s'autoproclama contrària a l'immigrant, al que vol venir i al que ja és a l'interior dels nostres països».
Molt més prosaïcament, tots ens queixam del preu absurd que costa prendre un cafè amb llet i un panetet a qualsevol bar de Ciutat.