Ara que vindrà una època de regeneració (ho dic irònic, és clar, perquè només l’esment d’aquest mot ens du més de cent anys enrere...), caldria establir en aquest estat un organisme de limitació dels discursos polítics. L’ideal en seria la supressió, però exigiria feina i això sempre és demanar massa. Sigui com sigui, cal alleujar la ciutadania de la pluja de discursos (la majoria: buits, tòpics, reiteratius, previsibles i del tot prescindibles) que patim cada dia, i com sempre que cal enllestir una reforma, el futur és a Europa, no n’hi ha més. No és tan sols allò que Hispània és el problema i Europa la solució (dita que cal recordar sempre, i més aquests dies, amb les paraules prèvies: «La paraula ‘regeneració’ no vingué sola a la consciència (...): tot just hom comença a parlar de regeneració es comença a parlar d’europeïtzació. (…). Regeneració és el desig, europeïtzació és el mitjà per satisfer-lo»), com amollà Ortega el 1910 a Bilbao, allà on ara van tan a la seva que no necessiten empènyer-se cap Europa. Es tracta de recordar que Ortega no recomanava mirar Europa «perquè hi tinguin millors ferrocarrils ni més florida indústria que nosaltres», sinó per aprendre dels discursos que s’hi fan, perquè ells, nord enllà, sí tenen Europa com a tema.
Per exemple, el que va fer Macron fa vuit dies a la Sorbona. Macron anà al gra i comença dient que «Hem de ser lúcids davant el fet que la nostra Europa pot morir. I depèn únicament del que hi decidim», abans d’explicar en dues hores –i sense esmentar les pròximes eleccions europees– que cal «portar de nou el tema ‘Europa’ al centre de la campanya europea». Algú n’ha vist gaires retrucs als mitjans propers? Segurament els temes destil·lats pel president francès no són tan importants com els (molts, i inacabables i florits) discursos que patim, i pagam, cada dia: al capdavall només parlà de les amenaces a la sobirania democràtica, de l’economia, la defensa i la transició verda europees, a més del control de les fronteres i la necessitat de prohibir l’odi a l’espai digital i de recordar l’ideal europeu de l’individu «lliure, racional i il·lustrat per sobre de tot». Algú ha vist temes d’aquest calibre, en els discursos que patim, i pagam, cada dia?