Més disbarats que paraules

Apunteu-ho que s'ho paga: el dia 14 de març de l'any 2024, en el ple del Consell de Mallorca, Gili&Gil, tres historiadors innominats i el president de dita institució, el senyor Llorenç Galmés, decidiren suprimir la Diada del 31 de Desembre o, el que és el mateix, descavalcaren el Rei en Jaume de son cavall. Simbòlicament s'entén, perquè sa Majestat va finir al segle XIII i ni els més fantasiosos esperen que es deixi veure novament per la Porta Pintada. Cas de ressuscitar, Mare de Déu!, repartiria més nesples que les que hi ha en el nespler. I amb raó. Certament li han feta blava. Al Rei, dic. No hi ha mallorquí, de l'antigor ençà, que no sàpiga o hagi sentit dir que allò que ens identifica com a poble i ens agermana amb la resta de terres catalanes té el punt de partida en aquella esquadra que va salpar de Salou cap a una Mallorca que era terra almohade. D'aleshores ençà (i n'han llençat, de paletades de terra, damunt la veritat!) l'illa és catalana des de l'òptica històrica, cultural i, en molts de períodes, administrativa. Mallorca, com a cap d'un regne sobirà, és una anècdota. Em plau recordar, per a desorientació de Gili&Gil i de la resta de Caralsoles, que Miquel Dolç, el mateix que va rebre de Franco la Encomienda de Alfonso X El Sabio, escriu, respecte al Regne de Mallorca, que «la seva independència, que mai potser no s'hauria d'haver produït, desapareix, a petició dels mallorquins mateixos, a la batalla de Llucmajor». Queda clar: els mallorquins no tenien cap interès de mantenir aquell regne que era fruit d'una herència testamentaria. Si el senyor Llorenç Galmés trasllada la Diada al 12 de setembre, en record de l'inici del regnat de Jaume II, és per a satisfer aquelles qüestions purament ideològiques tan plaents a l'Espanya que caralsolea. No s'entén d'altra manera. En qualsevol cas, aquest 14 de març proppassat ja forma part de la crònica negra de la política mallorquina, perquè en el ple es digueren més disbarats que paraules. Pensareu: amb el canvi de Diada semblava que s'havien esgotat totes les deus de la més gran insensatesa. Tanmateix, no va ésser així. Gili&Gil insistiren a afirmar que el cop d'Estat feixista de 1936 havia donat peu a «la última cruzada de liberación», sense parar esment en el fet que els suposats llibertadors assassinaren a mansalva, confiscaren béns a mans plenes i trepitjaren tots els codis ètics que dignifiquen la persona. Però això no és tot. Gili&Gil justificaren la seva negativa a retractar-se, tal com els exigia l'esquerra parlamentària, en el fet que els empara la llibertat d'expressió. Ho esperàvem. Des del seu partit, el dels Gili&Gil, feren tot el possible perquè un adolescent anomenat Valtònyc fos engarjolat per cantar (equivocadament o no) el que pensava, però sols faltaria que ells no poguessin escampar més podridura que un ventilador...! Ja ho sabem: l'extrema dreta acostuma a beneficiar-se d'aquells drets universals de la persona que ha combatut històricament (i de quina manera!). Ha estat així, ara i sempre. Vull dir que Gili&Gil no han descobert la pólvora. Mireu aquests versos: «Ab lo nom de llibertat/ vomiten son gran veneno,/ presentant un camp ameno/ per sembrar tota maldat». Podrien haver estat escrits a la sortida del ple esmentat. Però corresponen a un goig imprès a Cervera l'any 1794. La roïndat és cosa de sempre.