L es tres, també anomenades Càrites, eren divinitats menors, filles de Zeus i Eurinome. Representaven l'encant, l'alegria i la bellesa; els seus noms foren Eufrosine, Talia i Àgloe (dita, també, Aglaia); solien representar-se nues i divertint-se, a l'Olimp, al so de la bona música, les tres eren joves i sempre anaven juntes; hi ha relats mitològics que les assenyalen entre les cortesanes d'Afrodita. Antonio Canova les va esculpir en marbre, i molts altres les deixaren pintades en oli, com és el cas de Rubens i Dalí, o de Botticelli en l'obra La primavera. El quadre que el Museu del Prado les representa barroques, sensuals i exuberants és el de Les Tres Gràcies de Rubens. Sembla que Goethe s'entusiasmà davant unes Tres Gràcies visitant els Museus Vaticans.
Els mites d'ahir requereixen ser re-interpretats a mesura que els temps passen. M'agrada molt el que diu Goethe, precisament. Ell parla de tres gràcies precioses: la gràcia de donar, la gràcia de rebre i la gràcia d'agrair. No sé si molts de nosaltres tenim la capacitat artística de representar la Tríade mitològica com la representaren els genis citats. Sí, crec, que tots nosaltres, en la nostra vida quotidiana casolana i social, tenim la capacitat més que suficient per exercitar –amb motiu dels Reis Mags, sobretot– la gràcia de la donació, la de la recepció i la del agraïment.