Caminam amb els amics, a mesura que parlam, una cavalcada peripatètica i esburbada. «Palma, té un llenguatge especial» diu en Francesc , «Rebecca Solnit al seu llibre Wanderlust: una història del caminar afirma que ‘Una ciutat és com un idioma, un dipòsit de possibilitats, i caminar és l'acte de parlar aquest idioma'». Fellini parlava l'idioma de la seva ciutat natal, Rímini, de la qual solia dir: «La meva ciutat és un buratxo indesxifrable, aterrador, tendre, una dimensió de la meva memòria». En Joan diu que va aprendre l'idioma de Ciutat a partir del primer que se'n recorda: «Son pare li comprava un gofre a un venedor que duia un gorret blanc al cap de cantó entre el carrer dels Bastaixos i el carrer d'en Colom».
«El primer record que un té, és inventat», el talla taxatiu en Marià. Per evitar la tensió canvii de tema: «Seguidor com som del concepte de ‘no-lloc', vaig veure el de ‘no-temps'». Ho vaig llegir a la meva estimada secció ‘Pareumàquines!' d'Àlex Gutiérrez al diari ARABalears, diu que Mònica Terribas, en el seu discurs d'accés a la Secció de Filosofia i Ciències socials de l'Institut d'Estudis Catalans, va denunciar la destrucció actual de la nostra capacitat d'espera: el ‘no-temps'. «En dues dècades hem canviat els binocles pel calidoscopi. Els binocles permeten observar l'horitzó del món fent focus en allò que ens interessa i obrint la mirada per obtenir una perspectiva global. El calidoscopi, en canvi, captura l'ull i el sotmet a l'impacte capriciós de mil formes i colors». És refereix a com accedim en l'actualitat a l'actualitat. Mil sensacions ens arriben de per tot arreu que fan que l'opinió estigui sotmesa a mils d'informacions calidoscòpiques a les pantalles dels nostres mòbils, tabletes, ordinadors, televisions. «I no me digueu que no, perquè vos he observat mirant el mòbil mentre dinàvem i sé que el darrer que feis en anar a jeure és mirar-lo. I també és el primer que feis en aixecar-vos». «No és només això, és que tothom ho retrata tot i ho penja a Internet», diu en Biel. «Na Paula Serrano manté que les xarxes socials vénen a ser les revistes del cor on el protagonistes som nosaltres. La gent pobra que no pot aspirar ser portada de ¡Hola!, però, mira tu per on, ha vist que pot ser protagonista del seu Facebook o del seu Instagram».
«I ja que estam en guerra, voltros sou antijueus, antisemites, anti Israel?» En Joan llança la seva soflama de connaisseur del tema: «No hauria de sorprendre que el progressisme occidental tingui ara una línia més radical sobre Israel, tenint en compte el seu canvi cap a la dreta. Però des del fracàs de les anomenades ‘Primaveres àrabs' estàvem acostumats a pensar en el descontentament popular dins dels països àrabs i musulmans com una força geopolítica important. I així, el 2023 es recordarà com el moment en què el descontentament àrab i musulmà també va començar a ser important als països occidentals. Les protestes recents a les capitals europees, especialment, són menys una extensió d'un progressisme radicalitzat que, també, una expressió directa de la solidaritat ètnica i religiosa amb els palestins per part dels immigrants: l'aliança tàcita entre aquesta diàspora i un progressisme occidental laic, a França es coneix com ‘islamo-gauchisme'. Per altre costat la por a la immigració massiva, més la por al terrorisme, ha generat un corrent protector de la cultura nativa a mesura que la societat llisca cap a la vellesa. Llavors, la simpatia europea per la posició israeliana augmenta. Malgrat entre els components de l'extrema dreta, hi ha moltes teories de la conspiració on els jueus hi prenen part i això alimenta l'antisemitisme». Després de la diatriba jueva-palestina ens asseim a un cafè de Son Armadans. Els cafès i tallats no són d'allò més correcte. Els cont el que diu n'Ignasi Peyró, que escriu des de Roma: «Visc en un lloc on el cafè es tan bo que, de vegades, en deixar la tassa damunt el platet, el que a un li surt del cor no és anar-se'n del bar, sinó començar a aplaudir!» No serà el nostre cas. És mal de trobar un bon cafè a Palma.