El despertar de la consciència –representat a la perfecció per Kubrick en L'alba de l'home– va dotar als nostres avantpassats de les facultats tècniques necessàries per evolucionar, fins a dia d'avui, com l'ésser viu més exitós fins on tenim coneixement i alhora, ens va atorgar la capacitat de destrucció del nostre entorn, en el millor dels casos per adaptar-lo a unes creixents necessitats.
Tanmateix, la capacitat de la civilització humana d'influir a nivell global fou de limitada repercussió fins l'arribada de la mecanització, amb la primera revolució industrial i, ja més exponencialment, amb la segona revolució i l'entrada del petroli dins l'escenari mundial. Era finals del segle XIX i, des de llavors, el món ha estat testimoni del major augment de les emissions globals de gasos d'efecte hivernacle de la història recent i, lo que és més cabdal, produït per activitats antropogèniques.
Fou ja el 1992 quan, amb la primera cimera mundial pel clima, a Río, es va començar a prendre consciència de la fragilitat de l'ecosistema mundial i la necessitat de desenvolupar-nos de manera sostenible. Aquella cimera fou també coneguda pel simbòlic discurs de Suzuki, una estudiant canadenca que, amb sorprenent eloqüència pels seus dotze anys, va aconseguir l'atenció de tots els presents en aquell ple. Mentre, se celebrava l'Expo a Sevilla, espai de ciència i futur, que commemorava el cinquè centenari del descobriment espanyol d'Amèrica i suposava el retorn del nostre país al cim del panorama mundial, de la mà de la transició. Mirant enrere, el televisat naufragi –sense majors conseqüències, per fortuna de la mascota Curro– de la rèplica de la nau de l'heroic Elcano resulta premonitori en un país, avui, en caiguda lliure.
Del 92 fins avui, quan se celebra la vint-i-vuitena edició de la cimera sobre el canvi climàtic, hereva de Río, Kyoto i dels acords de París. El món torna a centrar la mirada en aquesta qüestió i afronta, cada cop més conscienciat, la necessària transformació de la civilització. De l'Estem fotuts de l'enginyer Emmot, en un apocalíptic però no per això menys recomanable documental, i la veritat incòmoda del polític nord-americà Al Gore, hem avançat fins a una realitat distinta: la tecnologia i els avenços contemporanis ens presenten un nou paradigma on la millora de la qualitat de vida, la sostenibilitat i la recuperació de l'entorn, són conseqüències inevitables (i desitjables) de tot procés d'innovació i modernització.
El nostre factor insular i la fràgil ubicació dins del mediterrani ens fa més vulnerables als canvis en el clima però, alhora, ens dona l'oportunitat de convertir l'illa enun vertader living lab i liderar el canvi, per major benefici i qualitat de vida de tots. Així ho entén, també, la Comissió Europea i, per això, ens ha seleccionat per un programa que pretén que els territoris insulars assoleixin la independència energètica a finals d'aquesta dècada. Per la nostra part, des del Consell de Mallorca volem ser palanca transformadora, establint el marc adequat i garantint la permeabilitat necessària per la transició energètica, les comunitats energètiques, la mobilitat sostenible, l'economia circular, les ciutats i pobles intel·ligents o l'adaptació del sistema de salut, entre d'altres. Tota crisi és desafiament i progrés i aquesta és, sense dubte, una oportunitat. Liderem, doncs, el canvi, convertim Mallorca en l'illa del futur i, com deia Ignacio de Loyola, arribem a l'excel·lència i compartim-la.