Anne Hidalgo, l'actual alcaldessa de París, va anunciar l'altre dia públicament que havia pres la decisió de deixar Twitter –bé, la xarxa social actualment anomenada X però que en aquest article continuarà sent denominada a la manera antiga. El que ha fet ara Hidalgo ja ho va fer temps enrere la seva camarada ideològica i aleshores homòloga barcelonina Ada Colau. La veritat és que no vaig perdre gaire estona llegint la declaració d'Hidalgo, la vaig mig ensumar –que és menys que llegir en diagonal–, bàsicament perquè tot el que hi deia era el de sempre: que si Twitter intoxica, que si és ple de mentides i de manipulació i de propaganda interessada, que si l'agressivitat i els sectaris... És el que solen dir de les xarxes socials aquells que les detesten –o les menyspreen: el menyspreu és l'odi dels que se pensen millors– i que, per la raó que sigui, voldrien que no existissin.
La meva opinió sobre les decisions d'Hidalgo i de Colau es pot resumir en la següent frase: Twitter té tots els defectes dels mitjans de comunicació tradicionals, però els mitjans de comunicació tradicionals no tenen algunes de les principals virtuts de Twitter. Perquè, a veure, siguem honestos, mirem de cara la realitat, no ens posem –al cap i a la fi, aquest article surt en un mitjà tradicional– mesquinament corporativistes: és ben vera que a Twitter hi ha falsedats, i propaganda, i crispació, i insults, i campanyes difamatòries, i agressivitat, i mentides i manipulacions de tota classe, però tot això ha estat sempre, i és encara avui, en moltes teles, molts diaris, moltes revistes i ràdios. A l'estat espanyol mateix, el periodisme oficial s'ha passat dècades blanquejant els borbons i silenciant-ne les corrupteles: amb Twitter, no ho haurien pogut fer tan impunement.
Els que voldrien tancar Twitter no ho fan perquè volen que la conversa pública sigui neta, sinó perquè volen conservar només per a ells i els seus la capacitat de fer trampa i d'emmerdar-ho tot a conveniència. Que polítics tan progressistes com Hidalgo i Colau deixin Twitter seria legítim –tothom pot gestionar la seva imatge pública com li plagui–, si no fos que el deixen criminalitzant-lo a l'engròs –Hidalgo ha arribat a dir que «és una arma de destrucció massiva de la democràcia»– i, per tant, desacreditant-lo com a eina per a moltes persones, causes i idees que, si no fos per Twitter, serien encara més injustament silenciades i menystingudes.