El meu monòleg intern no calla aquests dies. És traïdor i mentider. Em diu que ara que he retornat a estar a un punt complicat estic sola. Però per sort, ni he tornat on estava abans ni estic sola.
Les meves amigues em recorden cada dia que no he de viure el que estic passant sense ajuda.
Que són aquí per fer-me la compra, per fer-me tuppers o per fer un cafè. O simplement, per estar. El moment que visc ara em recorda un passat replet de solitud, de distància, d'allunyament. I tot i que el meu monòleg intern em diu és el mateix que fa uns anys, les meves amigues em recorden que no, que elles són aquí per sostenir el que faci falta.
Per sort, per molt que la meva memòria me la jugui, tenc a qui em recorda cada dia que m'estima. I l'amor, amigues, és un gran recordatori de què seguir val la pena.