El nostre Mussolini

Ben aviat farà un segle. L'1 de desembre de 1923 Palma va fer festa grossa, tot i que el bon temps no acompanyava. De matí s'amuntegava una gentada a l'escullera, malgrat les ones encrespades que esquitxaven de valent. L'espera s'ho pagava, fet que ara o suara s'albiraria el perfil del Jaume I, que portava a bord els Reis d'Espanya i el dictador Primo de Rivera. Procedien de Roma, on havien acudit a complimentar un altre dictador, Mussolini. Però anem a la visita reial. Què passa si el vaixell no apareix a l'horitzó...? Doncs que la multitud espera, i espera de bades perquè la tempesta marítima l'ha obligat a refugiar-se a la badia d'Alcúdia, de manera que el seguici arribarà a Palma per la carretera d'Inca. Ai Mare de Déu! Aquest imprevist va obligar a un canvi de logística a marxes forçades. Fem-nos una idea del daltabaix: ja no servien els fanalets i els paperets de colors que ornaven el trajecte del carrer de la Marina fins a Cort, tot fent voltera pel Born i els carrers dels Oms, Sant Miquel i Colom; i la claca, situada estratègicament, que havia d'esgargamellar-se cridant viscan los reyes y visca el general, ja arranca a córrer cap a les Enramades, obrint-se pas entre els badocs a cops de colze per tal de situar-se a lloc de privilegi. I les autoritats locals...? Ai dels regidors i diputats, clergues i militars...! Tothom de quatres al cotxe per tal de sortir a l'encontre de ses excel·lències per camins de clots i pols. Afortunadament tot va anar d'allò més bé, cosa que cal atribuir al zel de les primeres autoritats. El governador civil, el general Lorenzo Challier, va empresonar els sospitosos de dissidència política, i el batlle de Palma, el maurista Francesc Salas Albertí, va obsequiar les parròquies de la ciutat amb deu bons de pesseta per a repartir entre els feligresos més pobres. Llis i ras: les dictadures s'enguanten la mà de ferro. Aquesta visita reial, tan curta com accidentada, no va ésser una visita qualsevol. Va ésser la darrera vegada que la noblesa mallorquina va exhibir múscul. Estava gojosa. Però, sobretot, la Corona havia guanyat solidesa. A Europa, amb l'amistat de Mussolini; mentre que a l'interior l'exèrcit li garantia el control dels moviments socials. D'altra banda, aprofundint en la lectura de la visita a Mallorca, La Última Hora extreia algunes frases d'Alfonso XIII prou sucoses. Li havia dit el Rei al Dictador italià: «Ustedes han llevado a feliz término su obra, ahora nosotros empezamos la nuestra». I tot seguit, en presentar-li Primo de Rivera: «He aquí a mi Mussolini». Feia un any de la Marxa sobre Roma, sabia el Rei de quin peu coixejava el Duce. Aleshores...? Llis i ras: Alfonso XIII va enamorar-se del model de govern feixista, la qual cosa seria una constant generacional en els Borbón. Durant la guerra del trenta-sis, Juan de Borbón, avi de l'actual rei, va voler incorporar-se a l'exercit colpista. I les relacions posteriors de la dinastia amb el franquisme ja les sabem: de respecte, fins i tot cordials. Probablement Franco intuïa que, amb la seva mort, el pas de dictadura a democràcia era inevitable. Però, d'una manera o d'altra, amb el restabliment de la Corona salvaguardava una part substancial del seu testament polític. «He aquí a mi Mussolini». Amb aquesta frase s'expliquen molts de comportaments futurs. No sols de la monarquia, sinó també de la dreta.