Avegades me peguen ganes de fer alguna cosa semblant a una performance. Alguna cosa fora de lloc, fora del que faig habitualment. Coses rares. No les solc fer, pensant amb el que dirà la gent i pensant amb algú que comentarà: «aquest avui no s'ha pres les pastilles!». Quines coses rares? Res de l'altre món però... xerrar fort amb mi mateix pel carrer, posar-me una camisa extravagant que vaig comprar per internet, riure a unes exèquies, brindar dins el cafè amb la copa ben alta, discutir amb l'ordinador dins la biblioteca... que se jo! Beneitures que no fan mal a ningú. Com deia Víctor Català, respecte a aquestes idees estranyes que pul·lulen per dins nostre i no les deixem aflorar, deia que era tristíssim, perquè es perden en la negra nit de la personalitat, de la vergonya, de l'impuls reprimit o de les normes d'una societat que titlla de bojos els que miren de trescar amb un peu fora del camí, ens ho recorda Blanca Llum Vidal.
Me passa, també, que quan em presenten algú a qui no conec, el classific com a bo o dolent, com a beneit o simpàtic, com amic o com enemic. No hi ha terme mig i puc ser molt injust, com la vida m'ha demostrat en algunes ocasions. Però poques. No me solc equivocar. Aquest comportament de classificar en blanc o negre als personatges a primera vista no sé d'on me deu sortir però és inevitable. No és ben bé allò de la Wahlverwandtschaften de Goethe, les «afinitats electives», però s'hi assembla. Fins i tot me faig reflexions sobre els personatges, dins mi mateix, que si les fes en veu alta, més d'un em fotria dues galtades. He arribat a pensar que alguns d'ells fan el mateix de mi i que s'estableix una lluita vibratòria per veure qui guanya aquesta partida beneita i incruenta que tanmateix no condueix a res. De res. És més bé un sentiment, una emoció que una cosa racional, ja ho sé. Però les emocions són essencials, ho diu António Damásio i se'ls ha de donar el paper que els correspon, són les que ens fan humans. Per això cal capgirar la dita de Descartes del «Pens, idò existesc», ara haurem d'afirmar: «Existesc, idò pens».
Els somnis, també, ens alliberen de les pesades càrregues de la raó. Somiï que em cas amb mamare i quan he signat vull tornar enrere per la mirada de despreci del meu fill jove. El mateix somni s'enllaça amb una figura que agrena el carrer, en un cap de cantó de la plaça del poble. Quan m'hi acost és una dona amb la qual vaig conviure, i malviure, una temporada, del portal de la casa surt la seva filla que té la mateixa cara de l'agranadora, idèntica: una nina de nou o deu anys.
Som, en el que fa referència a triar entre el camp o la ciutat, com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Un mateix personatge amb dues cares, un esser que es transforma en urbanita al camp i en pagès a la ciutat. Per això, aquesta esquizofrènia patològica, em fa ser un desarrelat permanent. M'enyor d'una banda quan som a l'altra. Vull el xivarri quan som dins la calma del pinar. I voldria passejar dins un sementer quan observ la gentada que passa davant la terrassa del cafè on estic assegut. És una malaltia severa? Té fàcil solució, la medicina és senzilla. Quan això passa un pot canviar d'escenari i passar del centre de la ciutat al centre de foravila, entenent el centre de foravila com aquella figuera on saps que hi trobaràs un paner de figues flors. Tan senzill i tan terapèutic com això. Sabeu que diuen els arbres quan la destral entra al bosc? El mànec és un dels nostres!